Trens amb demores i deslleialtats de sempre

Felipe González va compensar la gran inversió a Barcelona per alsJocs Olímpics enviant l’AVE a Sevilla i renovant les Rodalies de Madrid. Això últim va passar desapercebut, atesa la vistositat dels altres dos projectes. Resultat, Madrid ja té tres túnels per a aquest servei i van a buscar el quart; Barcelona, només en té dos. L’explicació dels retards és aquí, en lesestretors de les infraestructures ferroviàriesa la capital catalana i fora d’aquesta. De totes maneres, el calvari diari de milers d’usuaris no es comprendria sense considerar la crònica deslleialtat institucional entre governs, un traspàs de competències molt complex i la crisi econòmicatraspàs de competènciescrisi econòmica d’aquesta dècada.

El traspàs va convertir la Generalitat en la titular d’un servei que té com a operador Renfe (sobre el qual no té cap control), els seus trens circulen sobre unes vies i gràcies a un 'software' de comunicacions propietat d’Adif, gestor públic de l’Administració central. Les raons d’aquest galimaties són conegudes. El Govern català va prioritzar les competències als diners, i va decidir assumir jurídicament el traspàs fins i tot sabent perfectament les dificultats que l’esperaven.

En la negociació es va plantejar la creació d’unaRenfe catalanaper prestar el servei, però els sindicats s’hi van oposar radicalment i elssindicats ferroviarissón realment poderosos. Aviat es va veure que no hi havia res a fer, tampoc, en el propòsit de segregar la infraestructura ferroviària d’Adif corresponent al territori català; la xarxa regional catalana està connectada i és utilitzada per trens de pas provinents d’altres comunitats, i l’esmentada connectivitat es va convertir en unimpediment tècnic (i polític) insalvable. La línia de la Pobla es va poder traspassar íntegrament perquè neix i mor a Catalunya.

Notícies relacionades

Imputats dos càrrecs d'Adif per l'accident ferroviari de Vacarisses

"Ràbia i indignació" dels usuaris de l'R4 de Rodalies

La deslleialtat institucional que sol caracteritzar les relacions entre les administracions i la crisi econòmica, que va enterrar les grans inversions en infraestructures, van actuar després sobre aquestlaberint competencial. Amb pocs diners i poques ganes de gastar-los en benefici de la competència traspassada, els governs de Madrid van afavorir que el Govern català es convertísen un simple defensor de l’usuari, cobrint amb un espès vel la seva condició de titular formal del desastre, tot i que amb un marge de maniobra pràcticament inexistent.

La Generalitat no està en condicions de reclamar vies, estacions i trens, menys encara sense abans haver-se materialitzat obres imprescindibles i caríssimescom les de la Torrassa, on s’han de desenredar els trens del nord i els del sud. Només un acord acompanyat d’unmultimilionari crèdit a llarg terminiper part del Govern central permetria al Govern assumir Rodalies en la seva totalitat. Les circumstàncies polítiques no semblen afavorir aquest tipus d’operacions d’Estat, ni tan sols una operació una mica menys ambiciosa com la creació de la Renfe catalana (associada o no a Ferrocarrils de la Generalitat) per poder intervenir realment en la prestació del servei.