Abusos a l'Església i censura política
Nens, prínceps i reis
Seria oportú revisar l'obra sobre pederàstia de Henry de Montherlant, que va dir: «La religió és la malaltia més vergonyosa de la humanitat. La política és el càncer»
zentauroepp27974695 pederastia190128113615
Llegeixo amb interès els reportatges que des d’aquest mateix diari han informat dels casos de pederàstia en institucions religioses d’ensenyament. No és un tema que sorprengui. De manera soterrada, amb matisos que van de l’emprenyament a la indulgència, se’n ve parlant durant llargs anys. El nou, ara, és la valentia de les víctimes que decideixen mostrar públicament les seves ferides, confiant en una catarsi que arribi a posar fi al problema.
El teatre és tribuna pública de debat. La catarsi és l’objectiu de la representació. I el teatre no ha eludit mai un tema tan delicat. Citaria, sobre això, diversos textos aplaudits recentment, però vull recordar-ne un, ‘La Ville dont le prince est un enfant’ que jo mateix vaig tenir ocasió d’estrenar a Madrid, el 1973, sota la direcció de José Luis Alonso i al costat d’Alfredo Alcón i Carlos Lemos (xitxarel·lo jo, grans mestres ells). El seu autor, Henry de Montherlant, va ser un home controvertit que va deixar perles com aquesta: “La religió és la malaltia més vergonyosa de la humanitat. La política és el càncer”.
La funció presentaun religiós enamorat d’un dels seus alumnes, amb prou feines adolescent. El tema s’aborda en profunditat i el debat, que assoleix naturalesa teològica, centra l’acció.
Penso que potser seria oportú revisar aquest text. L’obra no tindria avui els inconvenients que va tenir llavors per arribar a escena. Recordo molt bé com la censura de l’època (¡que ridícules, a més d’aberrants, resulten ara les seves actuacions!) va obligar a modificar el títol espanyol ‘La ciudad en la que el príncipe es un niño’, perquè hi veia una crítica al·lusió al príncep Joan Carles a qui Franco havia anomenat successor a títol de rei. L’obra va haver d’estrenar-se amb el títol ‘La ciudad en la que reina un niño’. ¡Absurd!
Els dos títols, en qualsevol cas, recollien l’esperit d’aquella frase del Llibre de l’Eclesiastès sobre la que, d’acord amb els fets denunciats, convé avui tornar a meditar: “¡Ai del país que té per rei un nen, i amb prínceps que es lleven en banquets!”.
¡Ai!
