Negociar amb el diable

Quim Torra fa servir la retòrica bufa de la negociació i el diàleg amb una desimboltura encara superior a la dels seus antecessors. Es queixa que ningú el vol escoltar com un adolescent ofès per les prohibicions de casa dels seus pares, però menteix. Sap que cada paraula emet una brillantor particular i no es preocupa de brillar en sintonia amb les que fa servir. Li va dir a Carlos Alsina Carlos Alsinaque ell viu, com Juan José Ibarretxe, clavat a la taula de negociació. Doncs molt bé: des d’aquesta taula de negociació a la que suposadament viu clavat ha vist com queien, per culpa seva, uns Pressupostos socials Pressupostos socialsi com se n’anava al darrere l’únic Govern que hem tingut en set anys amb el que l’independentisme realment s’hagués pogut seure a negociar.

¿Per què ho ha fet? Perquè Torra no vol un interlocutor, sinó una paret inflexible que menyspreï Catalunya i el legitimi a ell. Torra necessita més manifestacions patriòtiques a Madridmanifestacions patriòtiques, més males cares, més ganyotes, més gent enfurismada dient coses com ara “putos catalans”. La retòrica victimista demana pals i sembla que ni tan sols amb el judici n’hi ha prou, que falta un Executiu rude i castigador. ¿I si condemnen els màrtirs de la causa i després vePedro Sánchez i els indulta? ¿Amb quina cara els va dir als independentistes que val la pena continuar per la via unilateral quan a la Moncloa hi viu un tipus que està disposat a oferir tot el que li permeti la Constitució? Sense un adversari corrosiu, Torra no té raó de ser. El seu veritable full de ruta no acaba amb un referèndum d’autodeterminació, sinó amb un Govern reaccionari a Madrid. I si és amb Vox en algun ministeri, encara millor.

Notícies relacionades

La primera setmana del judici als líders independentistes

Junqueras: "Em considero un pres polític"

Torra de vegades parla d’aquesta república amb la que somia. Un país ple de drets on els serveis socials funcionen com un rellotge mentre el sol escalfa el garbuix dels pins. El seu problema és que no té prou poder per construir-la. Paradoxalment, sí que té poder per transformar Espanya, i a això és al que es dedica. Sap que, per més que repeteixi que el 80% dels catalans creuen en el dret a l’autodeterminació, la meitat constitucionalista de la seva societat castra les possibilitats reals d’una independència. Necessita més gent farta d’Espanya i per això construeix davant seu una Espanya indesitjable, retrògrada i grotesca. Una Espanya a la imatge de les pitjors fantasies del nacionalisme català, que et mira tort amb uns ulls petits i mancats d’intel·ligència.

L’únic viver d’independentistes potencials que pot ampliar prou la majoria prou per despertar interès internacional és al territori delsComuns, on proliferaria una mica més aquesta idea que Espanya no té solució si Pablo Casado fos investit president. No hi ha millor manera de convèncer algú d’esquerres que Espanya és insuportable que alimentant l’auge de la ultradreta, i en això treballa Torra.