Torra i els massatges

Els polítics que només se sotmeten als massatges dels seus cauen, inexorablement, en l’entotsolament. En realitat, en una cosa pitjor. Resultava difícil no sentir vergonya davantd’un Quim Torra acorralat per les preguntes que Carlos Alsina (Onda Cero) li anava formulant. El president de la Generalitat transitava pel catàleg de frases buides de l’independentisme incapaç de defensar-les. L’únic moment en què va decidir ser pragmàtic i raonar per què anhelava una Catalunya independent va dir: “Per tenir una sanitat millor, per tenir una educació millor, per tenir les infraestructures que no podem tenir, per assegurar les pensions per a la nostra gent gran”. Mentrestant, al Congrés, ERC i el PDECat tombaven els Pressupostos socialistes que elevaven el pes de la despesa social fins al 57% del total.

Adeu a les partides extres per combatre la violència de gènere i la pobresa infantil, als ajuts als aturats de llarga durada, a la dependència, al lloguer per als joves, a l’eliminació del copagament, a l’increment de beques...Adeu a 2.000 milions més per a Catalunya. ¿Per a què vol realment Torra la independència si quan està a la seva mà l’aprovació de mesures beneficioses per als ciutadans hi anteposa el conflicte? Serà difícil saber-ne la resposta. Bàsicament perquè els massatges periodístics a què està acostumat pels mitjans adeptes a Catalunya (no només els públics) estan al servei de l’entotsolament.