El diàleg és per a valents

2
Es llegeix en minuts
jcarbo44229614 sanchez torra180709192557

jcarbo44229614 sanchez torra180709192557 / DAVID CASTRO

L’aturada del diàleg polític amb el govern independentista decretat pel govern de l’Estat podria no ser un desastre. El conflicte és antic, complex i inflamable, per això les converses requerien una mica més que presses per escenificar el canvi implícit amb la moció de censura al PP avalada pel PDECat i ERC. Segurament, es va pensar que, sent el diàleg un valor en si mateix, el seu exercici ajudaria a millorar les coses per definició. Però el calendari polític era endimoniat: urgència dels Pressupostos, tensió pel judici al Tribunal Suprem i temor del PSOE davant de les eleccions del maig, augmentat després de les d’Andalusia. El resultat ha sigut una gran confusió entre urgències institucionals (reprendre la tasca de les comissions mixtes de l’Estatut), premisses incongruents (continuïtat del govern de Sánchez associada a la llibertat dels processats) i objectiu a mitjà termini (diàleg entre forces polítiques per formalitzar una oferta satisfactòria i integradora per a tots els catalans).

La superposició de la conjuntura amb el fons del problema no explica per si sola aquest primer disgust, sempre caldrà compaginar les converses amb un context més o menys crític. El diàleg exigeix predisposició a dialogar, sinònim de cedir per arribar a una proposta compartida a defensar entre els escèptics o contraris de cada part. I també l’acceptació formal d’un mapa del territori explorable que impedeixi elucubracions sobre límits fantasiosos, tot i que contempli una ambició més gran en la seva delimitació.

Notícies relacionades

Entre l’exercici del dret a l’autodeterminació, negat per a Catalunya en l’ordenament jurídic espanyol, i la redacció d’un nou Estatut, rebutjada per majoria al Parlament, hi ha un món per descobrir. Els protagonistes del ‘round’ inicial han jugat amb el Whatsapp, han debilitat els seus interlocutors i han pretès fer creure al públic que les seves exigències quedaven incòlumes i que els que renunciarien eren els altres. No obstant, no han descobert res, només que l’espanyolisme més radical necessita ben poc per deixar-se portar per la demagògia d’una Espanya en fals perill de desmembrament i una Catalunya imaginada sense llei.

L’independentisme va menysprear la força de l’Estat i ara no valora el risc assumit pel seu únic interlocutor a Madrid. I el govern de Sánchez ha trigat massa a plantar-se categòricament davant de les contínues insinuacions d’un diàleg autodeterminista. El parèntesi permetrà saber si els independentistes segueixen a la taula amb les noves condicions de diàleg entre partits amb música constitucional, amb o sense relator. De passada, podran reflexionar sobre la imprescindible lleialtat i discreció dels negociadors, aspecte tan rellevant com la seva autoritat respecte dels seus col·legues de partit i govern. Una oportunitat per buscar valents, disposats a actuar com a estadistes, sabent que poden ser assenyalat com a traïdors pels seus radicals respectius.