Comença el judici del procés

Enmig d’una gran expectació, ha començat el judici més important a Espanya des de la restauració de la democràcia, que és alhora un judici que simbolitza el fracàs de la política, perquè la crisi institucional i constitucional oberta pel procés independentista dels últims anys hauria d’haver-se tractat per mitjans polítics i no per mitjans judicials. Però la política va fracassar estrepitosament durant els últims anys, un fracàs que té molts pares, i és ara el Tribunal Suprem (TS) el que ha de decidir si els polítics que formaven l’anterior Govern de la Generalitat i els líders de dues de les associacions més importants de Catalunya van cometre uns delictes molt greus –sedició, rebel·lió, malversació– que estan castigats amb penes molt dures en el Codi Penal.

En la primera sessió del judici, les defenses, com havia anunciat, van sortir a l’ofensiva. Amb la vista posada en el Tribunal Europeu de Drets Humans, i amb la intenció de plantejar el que els dies previs al judici es qualificava com de «defensa política», alguns dels advocats de la defensa van aprofitar una jornada en principi tècnica com la d’aquest dimarts –destinada a les qüestions prèvies– per establir el marc en el qual planegen desenvolupar els seus arguments: existeix una qüestió catalana que s’ha de deixar expressar. El que fan els catalans és protestar, perquè estem exclosos de determinades decisions. I si estem exclosos hem de tenir dret a protestar», va dir l’advocat d’Oriol Junqueras, Andreu van den Eynde, que també va denunciar  la «criminalització» d’una sèrie de drets que,  segons el seu parer, han sigut vulnerats en el procés legal:  «dissidència política», autodeterminació, reunió, manifestació, representació política...

La resta d’advocats van seguir camins en termes generals similars, amb una defensa eminentment política com la de Jordi Cuixart, que exerceix en exdiputat de la CUP Bernat Salellas. Les defenses de Dolors Bassa, Carles Mundó i Santi Vila van optar per una via més tècnica, amb arguments com negar que el succeït a Catalunya la tardor del 2017 fos una rebel·lió o que el Parlament arribés a votar una declaració unilateral d’independència. Aquest és un dels debats crucials de les estratègies de defensa: si opten per un enfocament polític (dret d’autodeterminació, legitimitat del referèndum de l’1-O, dret a la manifestació el 20 de setembre davant de la Conselleria d’Economia...) o si bé prenen una via més tècnica, negant les acusacions. No és una decisió fàcil, ja que d’aquesta decisió pot dependre la sort dels acusats en el judici.

Vista la primera sessió, la via de la política i de la denúncia de drets fonamentals sembla el camí triat de forma majoritària pels advocats de la defensa. Falta veure si en les seves declaracions els acusats també adoptaran aquest mateix enfocament polític, que molts experts consideren més arriscat des del punt de vista processal donades les altes penes que se sol·liciten i que les acusacions més greus (rebel·lió i sedició) es basen en diferents graus d’una violència que és molt discutible que es produís tal com sosté l’acusació.

Ni tan sols els mateixos acusats neguen que en la convocatòria del referèndum de l’1-O es va desobeir el Tribunal Constitucional. Hi va haver, doncs, trencament de l’ordre constitucional i estatutari, en la convocatòria i organització del referèndum i en l’aplicació de les lleis aprovades el 6 i 7 de setembre del 2017 pel Parlament. Fins a quin punt aquesta ruptura encaixa en els delictes de rebel·lió  i sedició tal com els descriu el Codi Penal és la substància legal del judici.  Una defensa política és coherent amb l’estratègia independentista de presentar el judici com una farsa, la venjança i l’escarni de l’Estat contra l’anterior Govern. No és el cas. Espanya és un Estat de dret amb un sistema legal garantista que defensa els drets fonamentals. El judici acaba de començar i el veredicte no està escrit.