Anar al contingut

LA CLAU

People gather during a protest called by right-wing opposition parties against Spanish Prime Minister Pedro Sanchez at Colon square in Madrid, Spain, February 10, 2019. REUTERS/Sergio Perez

SERGIO PEREZ (REUTERS)

Les set trompetes de l'apocalipsi

Luis Mauri

La disjuntiva de l'independentisme: admetre el fracàs de la via unilateral, aconseguir un bon tracte postjudicial per als seus presos i millorar l'autogovern, o continuar autoenganyant-se, sacrificar els reclusos i arriscar l'autonomia

Quan l’apocalipsi arriba cada setmana tres vegades, tot es trastoca i embolica. La reiteració pesada acaba per aplatar els sentits i anul·lar l’emoció. Quan les set trompetes anuncien el dilluns, el dimecres i el divendres l'hecatombe, l’entesa s’ofusca i les dimensions s’enreden com en els miralls modernistes del Tibidabo o els del valleinclanesc carreró del Gato. Res és veritat, res és mentida. 

La dreta total, aquest magma en el qual bullen el conservadorisme cèntric, el reaccionari, l’extrem i aquesta dosi extravagant de l’establishment que un dia va ser o va creure ser esquerre; la dreta total ha punxat al carrer davant el Govern socialdemòcrata de Sánchez. Estava anunciat com totes les setmanes, però aquesta vegada tampoc arribarà l’apocalipsi. 

En els primers anys del segle, la dreta total li va anunciar l’apocalipsi a Zapatero en diverses manifestacions, aquestes sí massives, no com la reunió d’aquest diumenge a la plaça de Colón. Marxes d’antiavortistes, d’homòfobs, de bisbes, de la instrumental Associació de Víctimes del Terrorisme, contra l’Estatut... Llavors també sonaven les trompetes de l’apocalipsi cada dia senar. Però Zapatero va revalidar la seva majoria. I quan anys més tard va caure, no va ser per la llei de l’avortament, ni pel matrimoni gai, ni per la política antiterrorista ni pel fiasco de l’Estatut. Va caure víctima del seu abordatge negacionista i vergonyant de la Gran Recessió. Va caure quan les masses damnificades per la crisi es van sentir venudes per la socialdemocràcia governant.

Una disjuntiva vital

El trompetejo distorsiona també els perfils del conflicte català. Però la realitat no és tan complicada. L’independentisme és davant d’una disjuntiva vital. Pot admetre el fracàs de la via unilateral, allargar la vida de l’únic Govern que s’ha prestat al diàleg des que hi ha procés, aconseguir un bon tracte postjudicial per als seus presos i aprofitar per millorar l’autogovern. O pot sacrificar els reclusos i continuar autoenganyant-se amb la farsa que Europa consentirà aquí experiments extraestatutaris que després podrien esclatar-li a Còrsega, el Vèneto, l’Ulster o Baviera. Mentrestant, continuen sonant les trompetes. Les set.