El naufragi del Mediterrani

Són les seves vides. Són les nostres vides. Diferenciar-les seria acceptar que les seves són menys dignes de viure. L’any passat, 2.275 persones van morir mirant d’arribar a Europa. S’estima que fins a un 80% va morir per ofegament, però també es ret compte de defuncions sota custòdia oficial i de repressions mortals a les fronteres. Més de 400 persones s’han suïcidat. Cadascuna d’aquestes morts està recollida a ‘The List’, la relació que recopila l’oenagé UNITED i difon l’artista turcaBanu Cennetogludes del 2001. Un ‘excel’ en què es recull el lloc, la data i la causa de la mort de cada migrant, així com el seu país d’origen, fins a comptabilitzar 35.597 morts. A Barcelona ha estat exposada a l’estació de metro de Passeig de Gràcia. Un asèptic inventari que destil·la tot l’horror que una política de fronteres insensible als drets humans és capaç de produir.

L’‘Open Arms’ està bloquejat al port des del 8 de gener. Ja no hi ha oenagés de rescat al Mediterrani. Les poques persones que arriben a les costes europees ho fan en unes condicions deplorables. La política de la mort s’imposa. Mentre les veus de la ultradreta carreguen contra les oenagés acusant-les de connivència amb les màfies, són els governs els que pacten el control de fronteres amb tercers països, com Líbia, un Estat fallit en mans de milícies que desballesten els drets humans. Callar o mirar cap a un altre costat és acceptar l’assassinat, l’esclavitud i el sofriment de milers de persones.

Tancar els ulls és una opció fins que la informació ens força a mirar. Amb la llista elaborada per Cenetoglu o alguns dels testimonis recollits per aquest diari n’hi ha prou per recordar que s’està produint una tragèdia sense precedents al Mediterrani, la frontera més perillosa del món. Un mar convertit en un immens sepulcre on també estan naufragant els valors bàsics de la humanitat. Quan acceptem que una vida només val el rendiment que pot oferir, resulta molt difícil creure en la nostra consciència col·lectiva.

Si menys persones arriben a les nostres costes, menys peticions d’asil hi haurà. Aquest és el fred càlcul que sembla animar els Estats de la Unió Europea a permetre un continuat crim contra la humanitat. A la fi, som els ciutadans els que ens hem de negar que la infàmia es produeixi en nom nostre. I exigir que l’‘Open Arms’ torni a navegar.