On n'hi ha dos n'hi ha tres

Els canvis de Govern a Espanya acostumen a ser abruptes.Felipe González hi va arribar després d’un cop d’Estat que li van muntar a Suárez.Aznar hi va arribar després de la conspiració falangista-republicana delsAnson i els Ramírez amb García-Trevijano utilitzant els GAL, que ells havien encoratjat. Zapatero va arribar amb aquell "passa-ho" després de les mentides de l’11-M i l’agitació als carrers del “‘no’ a la guerra".Rajoy hi va arribar impulsat per les meses petitòries (aquíFelipe no hi va veure cap "degradació institucional") contra l’Estatut, les manifestacions de bisbes per l’avortament, les de les víctimes d’ETA i la indignitat de no votar els ajustaments exigits pel mateix Partit Popular... europeu. I hi va arribar Sánchez gràcies al "momentum" dibuixat amb el compàs d’Iván Redondo  després de la primera sentència de la Gürtel. Sembla que a Espanya l’alternança no es pot produir de manera tranquil·la, responent a cicles ideològics o econòmics. Els presidents han de caure per "traïdors", "incompetents", "il·legítims", "deslleials" o "mentiders". Pablo Casado no fa altra cosa que aprendre de les lliçons dels més grans, que, a més, l’han posat de tutor a Vox a la seva dreta per redreçar-lo i marcar-li el camí. A Espanya hi ha massa deixebles d’Ernesto Laclau que es creuen capaços de fabricar un ‘momentum’ cada dos per tres. En això no són gaire diferents dels més hiperventilats entre els independentistes, que veuen oportunitats d’"enderrocar el règim" a cada mandat que inventen.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Ara li toca a Pedro Sánchez prendre la medecina que va aplicar a Rajoy. El que possiblement no s’esperava l’actual president del Govern és la solitud amb què ha d’afrontar l’envit. Tots els qui van voler en el seu moment desallotjar-lo de la secretaria general del PSOE s’han unit aquesta setmana a les tres dretes per fer-lo fora de la Moncloa. I no ens enganyem, el famós relator n’és una mera excusa. A Sánchez no li perdonen la seva capacitat de resistència, per això els dol tant el llibre. A Sánchez no li volen permetre que amb una de les seves clàssiques piruetes aprovi els Pressupostos i enfoqui el problema català de la manera que li demanen en privat els dirigents europeus. ASánchez no el volen deixar sol a la Moncloa mentre les tres dretes desallotgen dels seus palaus els Lambán, García Page o Fernández Vara. L’enveja sempre és molt dolenta, però molt més agressiva quan s’afegeix a la venjança. Els envejosos venjatius són tòxics entre els tòxics. 

Sincerament, i deixant de banda la mala estona dels insults i les desqualificacions, no crec que a Sánchez li vagi malament la manifestació d’aquest diumenge a Madrid. Allà hi haurà juntets i regirats, els Casado, els Abascal i un Albert Rivera que des de la moció contra Rajoy ha passat de líder a follower. Envoltats de gent indesitjable, com Hogar Social o Falange. Al final, són tots els que voten sistemàticament contra les condemnes al franquisme, contra les lleis socials i contra els drets civils. Tot el món al seu lloc, i Sánchez a la Moncloa obrint pas als que volen ser alternativa: Collboni de Valls, Ximo de Bonig o Pepu d’Almeida. Estaria bé saber si Felipe González encara es considera alternativa d’Aznar  i Alfonso Guerra d’Álvarez-Cascos. Només per saber-ho.