Molt és poc si només desitges una mica més

Molt és poc si només desitges una mica més, va deixar escrit Quevedo. ¿És poc o molt el relator? Molt, veientla ministra portaveu, Carmen Calvo, defensant-ne l’existència (però traient-li valor) davant les acusacions d’alta traïció a Espanya del PP i CS, que aspiren a convertir Madrid en la Caracas d’Europa, i bona part del PSOE que també està trasbalsat amb aquest tema.

Poc, des de la perspectiva d’una Generalitat que considera que tot el que no sigui situar el dret a l’autoderminació en el centre de la taula no porta enlloc i ha de servir per a no res.

Però més enllà del soroll, de la cridòria, de les acusacions de traïció i el guerracivilisme verbal, el més substancial és que hi ha algú disposat a arriscar a la taula de joc de la política. Arrisca Sánchez i arrisca Torra. Perquè ni al primer li perdonaran que reconegui obertament l’existència d’un conflicte polític a Catalunya al qual només es pot trobar solució des de la política, ni a l’altre li sortirà gratis tampoc que accepti un camí de diàleg en què d’entrada no es parlarà ni d’autoderminació ni de referèndum.

Possibilitats ínfimes d’avançar

El marge és tan estret que pot ser que ni hi càpiga una agulla. Veus comprensives amb el malestar català, com és el cas d’Iñaki Gabilondo, han qualificat l’existència d’aquest relator o relatora com un gol per l’escaire de Quim Torra. Si, fins i tot des de la moderada racionalitat constitucionalista, s’entén un gest com aquest en clau de gravíssim error, vol dir que realment les possibilitats d’avançar en una cosa que pugui arribar a ser substancial són realment ínfimes. La resposta de Cs i el PP és, per descomptat, la que s’espera: crides a la guerra civil. Sense morts, però guerra civil.

I, tot i així, aquí hi ha la política per recuperar algun dels seus valors clàssics en aquests temps d’antipolítica. Gestualitat i risc davant d’un problema. I aquí, en el reconeixement obert de l’existència d’un conflicte greu és on arrela el mèrit més gran de l’executiu de Sánchez. Poca cosa, perquè en el fons significa tan sols que s’accepta la realitat com és. Cert, però no ho és menys que fins ara no s’havia fet.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Ningú pot exigir al sobiranisme que abandoni el seu projecte. I ningú està en condicions d’exigir el constitucionalisme que s’obri de bat a bat a la celebració d’un referèndum. Però sobre aquesta certesa, sí que és exigible que els qui són al capdavant de les institucions suïn la cansalada i facin la seva feina. Sense abandonar als seus, entendre que el sa lideratge passa per assumir riscos per moure posicions que mai són definitives i que sempre són revisables quan apareixen necessitats com, posem per cas, la necessitat d’aprovar uns Pressupostos Generals de l’Estat.

No hi ha motius per a cap mena d’optimisme que vagi més enllà d’aquest prendre nota que, per fi, algú està disposat a continuar assegut a la taula i a demanar que es reparteixin cartes perquè vol jugar, tot i que de moment només es permeti apostar la xavalla. Molt és poc si només desitges una mica més, cert. Però poc també pot ser molt davant de tanta necessitat. Que continuïn jugant Miquel Iceta i Elsa Artadi. I potser, qui sap, un dia arriben partides millors. Al cap i a la fi, 'sempre' i 'mai' són les dues paraules més traïdores del diccionari.