IDEES

I ell va dir: ¿et bato un ou?

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp2332483 libros    original caption  portrait of german poet rainer m190206191105

zentauroepp2332483 libros original caption portrait of german poet rainer m190206191105 / BETTMANN

Aquesta columna potser no hauria d’existir. 

He estat una bona estona sospesant opcions sobre les quals parlar avui. I he recordat la carta de Rilke al jove poeta: “Pregunti’s en l’hora més silenciosa de la nit, ¿he d’escriure?”. O, com diu la cançó: “Si lo que vas a decir, no es más bello que el silencio”, cállate, pavo.

Fa uns dies li hauria contestat a Rilke: mira, no hi ha hora silenciosa en la meva nit; sovint la bombardeja el plor d’un nadó i m’enfilo fins que poso la llet en pols al microones i el biberó al forn per després utilitzar un 'pendrive' com a xumet. ¡Deixa’m respirar, Rainero! Però resulta que he llegit el sorprenent 'Game boy, un libro de ficción, ensayo y privilegio’  (Caballo de Troya), on Víctor Parkas explora noves maneres de ser un home el 2019 i on obre foc dient que el bloqueig de l’escriptor és un privilegi masculí i “la secció de la biblioteca dedicada al lacrimal de l’home blanc no necessita més entrades”. 

Sobre 'Game boy', el llibre d’assajos i ficcions sobre la masculinitat de Víctor Parkas

En el pitjor dels casos, l’home s’ha sentit últimament acorralat (només pot fer això qui té privilegis, de classe, de raça, de gènere). En el millor, s’ha volgut mostrar tan voluntariós com aquest convidat que no té ni idea de cuinar però que, amb la cervesa a la mà, se sent una mica malament destorbant així que li deixa anar al xef: ¿et bato uns ous?

Notícies relacionades

Parkas destapa la fal·làcia de les noves masculinitats (“França no es va dir Nova França després que Costa de Marfil s’independitzés”), que ens porten a reclamar “cantars de gesta personalitzats” cada vegada que admetem que potser les dones han de tenir els mateixos drets que els homes. Feu-li cas, dirigiu els vostres passos a l’ITV, no tingueu por: “Excepte l’amor a la música i l’odi al feixisme, cap altra de les nostres certeses hauria de durar més d’un grapat de mesos”.

Que el nou home l’hauria d’anunciar algú de vint i escaig i que Parkas era un lúcid (i provocador) articulista ho sabíem, però potser no érem conscients de fins a quin punt, olla d’idees que salten a cops de vara i bossa de bales coloristes foradada, era un narrador tan portentosament divertit i tècnicament afinat. Des del conte que dona títol al llibre, on es presenta així: “Tinc set anys, un cinturó groc de karate i fimosi”. Jo, que gairebé la vaig tenir, i que vaig conèixer (no en el sentit bíblic del terme) Parkas ja feliçment circumcidat però encara postadolescent, em rendeixo davant la seva escalada de troballes. En determinats debats, com en la vida, o en el Tetris, no es guanya: el que fem és anar encaixant les peces cada vegada amb menys temps, a cada minut més cansats, disfrutant, si podem, del prodigi de continuar vius i de la polca absurda que és l’existència i de la combinació canviant de colors que ens ofereix aquest joc.

Temes:

Llibres