Al contraatac

La vida està en un altre lloc

És possible que Barcelona ja no sigui tan cosmopolita com ho va ser en el seu moment, però no hi ha dubte que és més multicultural que mai

2
Es llegeix en minuts
rjulve40538186 an estelada  catalan separatist flag  and spanish flag hang 171023200528

rjulve40538186 an estelada catalan separatist flag and spanish flag hang 171023200528 / GONZALO FUENTES

Diumenge vaig sortir a dinar amb la meva família, com que soc incapaç de planificar o de reservar res, a l’arribar al restaurant no hi havia lloc, és clar, així que ens vam asseure a la barra, que estava situada just davant de la vidriera que donava al carrer.

Davant hi havia tres edificis de vivendes dels anys 70, anodins, utilitaris, més aviat lletjos. El del centre tenia sis pisos i de quatre dels seus balcons penjaven les respectives banderes independentistes catalanes.

Per sota passava la normalitat, com sempre. Un diumenge de sol. En un dels baixos hi havia una pastisseria i a l’altre, un basar oriental (així estava escrit en lletres vermelles grans i alambinades).

Passa una família (dos avis, un adult i una noia), l’avi porta bastó i en un primer moment no accepta l’ajuda de la seva dona, la seva neta, una noia espigada amb un abric vermell, abraça una llarga estona el que suposo que deu ser el seu pare, però no se separen, continuen caminant junts, uns metres més enllà, l’home gran cedeix i accepta el braç de la seva dona, penso “quin fàstic que hàgim de morir”.  Passen dos nens petits vestits amb el mateix anorac. Un corpulent veí en xandall surt a passejar el seu diminut gos blanc i s’atura davant de l’aparador del basar oriental, ple d’ossos de peluix de colors i de tovalloles d’acrílic artísticament enrotllades. Passen dos senyors morenos i elegants, un té bigoti, porten vestits de color blau marí i camises blanques, potser són del Pakistan, de totes les persones que passegen pel carrer en aquest moment són els més estilosos. A la vorera hi ha tres contenidors gegants i un munt de motos.

I la capacitat momentània, l’enorme regal, de ficar-se a la pell de l’altre.

És possible que Barcelona ja no sigui tan cosmopolita com ho va ser en el seu moment (trobo a faltar l’època en què en aquesta ciutat es podien veure obres de teatre dirigides per Peter Brook, Ingmar Bergman, Patrice Chéreau i Ariane Mnouchkine; seria formidable poder tornar a compaginar la promoció del teatre local amb les visites de companyies importants) però no hi ha dubte que és més multicultural que mai.

Surten de la pastisseria un pare amb el seu fill adolescent. Passa una senyora oriental amb dues nenes petites amb diademes de flors de plàstic als cabells. Un pare creua veloç davant de la vidriera del restaurant, els seus fills, dos napbufs, el persegueixen. Hi ha poca gent sola, sembla que avui tothom hagi trobat la seva parella. Passa un Mini vermell amb dos nois amb gorra al seu interior. I creuen sense mirar dos nois amb dessuadora, anorac i el mateix tall de cabells.

Ningú fa atenció a les banderes, com va dir Milan Kundera, “la vida està en un altre lloc”.

Notícies relacionades