Un segon darrere l'altre

Quan un és molt jove, s’imagina el temps dividit per murs molt amples. No vull posar-me literari, així que intentaré explicar-ho sense recórrer a gaires metàfores. Tots els nens, al veure una persona molt gran, suposen que la seva joventut està en un altre temps diferent a aquest. No s’imaginen els anys de joventut d'aquesta persona en el passat d’aquest temps, sinó directament en un altre temps diferent. Suposen, inconscientment, que hi ha una paret que separa la joventut de la maduresa, i una altra que separa la maduresa de la vellesa. I així, gràcies a aquestes parets imaginàries que divideixen els temps, els nens se senten protegits de la mort.

Em passava a mi, i això em fa pensar que a tots els ha passat el mateix. Quan el meu avi em parlava de la seva infància, el veia borrós, perquè la meva imaginació havia de travessar totes aquestes parets, i en cada una d’elles s’hi anava perdent una mica de nitidesa. Més que parets, eren muralles, que resultava que eren un gran invent per disfrutar de la vida creient-la interminable.

A cap nen se li ocorre pensar que el seu avi ha arribat a la vellesa sumant un segon darrere l’altre, que entre la seva infància i el seu arrugat estat actual hi ha una continuïtat, un finíssim degoteig. El que creu qualsevol criatura és que aquesta persona gran ha arribat a l’edat que té travessant amb molt d’esforç aquestes muralles que separen els temps, però ni per un moment suposa que la infància del seu avi només està uns quants milers de segons enrere.

Però el seu avi pensa una altra cosa, és clar. Per a ell, la seva pell fina està voltant la cantonada. Més a prop encara; voltant la cantonada; de fet està al mateix carrer, només uns quants números més enrere. Des dels seus molts anys sap que el temps és un continu sobre el qual un llisca molt de pressa, que no hi ha muralles, ni parets, només un segon darrere l’altre i després un altre i després un altre i ja està.

Fer-se gran implica deixar de veure aquestes parets i ser conscient que el temps és la suma d’un momentet i un altre momentet i un altre més.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Fa 2.600 anys que es va construir la Gran Piràmide de Keops. Això ens sembla molt de temps. ¿Un altre temps separat del nostre per muralles? Doncs no. És el mateix temps, aquest que respirem ara. Aquells 2.600 anys són 82.000 milions de segons enganxadets els uns amb els altres. Un darrere l’altre, darrere l’altre, gota a gota, respiració a respiració. Resti un segon a l’hora actual que marca el seu rellotge, i després resti’n un altre; faci-ho 82.000 milions de vegades i allà hi haurà els antics egipcis posant pedres.

No hi ha altres temps, ni altres èpoques. Només tenim aquest, i hi patinem com en el gel, a la mateixa velocitat i amb el mateix poquíssim equilibri. Disfruti vostè dels seus segons, estimat lector, perquè només hi ha segons.