El neguit davant d'una gala

Què passa quan una gala de cine et fa una certa mandra. Doncs res. Les persones que passen d’aquestes celebracions, moltes d’elles cinèfiles (una cosa no treu l’altra), són una legió. ¿Però què passa quan aquesta sensació és nova? ¿Quan una cosa que et feia gràcia deixa de venir-te de gust? A mi em genera neguit (malament) i, alhora, moltes preguntes (bé). No em refereixo a sentir-me fora d’aquestes gales perquè no hagin nominat la meva pel·lícula preferida, o perquè no hagin tingut en compte cineastes que, objectivament, passen la mà per la cara als que aspiren a premis. Això em passa sempre: ¿De veritat que 'Quién te cantará' no està nominada al Goya la millor pel·lícula? ¿Com és possible que 'Bohemian rhapsody' aspiri al’Oscar  a millor pel·lícula i no la immensa 'El reverendo’?

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Ni tan sols em refereixo a sentir-me’n fora perquè em sembli un any fluix per al cine susceptible de ser premiat. Em refereixo a sentir-me’n fora perquè no entens res... o entens poc. Em va passar amb els Globus d’Or i m’està passant (en graus diferents, de diferent manera) amb els Goya, que se celebren aquest dissabte, i amb els Oscar, per als quals hem d’esperar al 24 de febrer. No entenc el fervor per algunes pel·lícules, no concebo oblits estrepitosos que van més enllà dels meus gustos, no aconsegueixo desxifrar amb qui sintonitzen en gustos les diferents acadèmies.

I sortint una mica de les pel·lícules, em té al·lucinada que presentar una gala s’hagi convertit en un desafiament tan suïcida que a 24 dies dels Oscar no sapiguem qui els conduirà. És obvi que les cerimònies de premis cinematogràfics han deixat gradualalment i definitivament de ser meres celebracions. No només perquè els seus protagonistes facin bé d’aprofitar la seva visibilitat per llançar missatges reivindicatius i de denúncia. Ho han deixat de ser perquè la seva pròpia maquinària ha estat encomanada pel caos i el neguit dels temps i pel desconcert davant dels canvis brutals en el sector. Fan mandra, sí, però també és veritat que, cada una en la seva escala i el seu context, conviden més a fer-se preguntes sobre l’estat del cine (o d’una part del cine) que no pas a aplaudir les seves llums i criticar les seves ombres. I això és més divertit (i té més sentit).