Pena i vida capital

La notícia em va impressionar l’estiu passat quan es va recollir en els mitjans de comunicació: l’Església ha refusat la pena de mortEsglésia pena de mort. I el papa Francesc va proclamar la dignitat de les persones.

Va ser una declaració discutida, perquè, per exemple, una majoria de l’opinió pública dels Estats Units està a favor de la pena de mort. De fet, hi va haver i hi ha una evident controvèrsia entre bisbes i seglars.

Joan Pau II va ser el primer Papa que va plantejar la qüestió de la pena capital. La societat només pot beneficiar-se de la rehabilitació dels condemnats.

D'altres judicis són adversos. La pena de mort forma part de la doctrina des de sempre, com la blasfèmia, la idolatria, la pederàstia, la bruixeria. Fins i tot l’incest.

La doctrina de la fe, diu l’articulista, està més en consonància amb una Església que promou el respecte a qualsevol ser humà.

En els mons dels humans existeix una petita fe, per dir-ho així, que no està destinada a ser forçosament eterna. Una fe tan profunda com la divina. Però quina meravella la fe entre els humans.

Tenim fe en un amic o en una amiga. Que sempre estarà al nostre costat, que ens ajudarà en una desgràcia, en un contratemps petit o gran. I és la fe el que ens fa creure que podrem aconseguir el que ens hem proposat.

A vegades la fe és excessiva i és una font de disgustos i frustracions amargues.

Però jo sempre he sigut un home de fe, o potser, modestament, un home amb prou ànima que sempre he pensat que m'en sortiria dels possibles entrebancs.

Notícies relacionades

Un altre contratemps per a Pablo Ibar

Testosterona antiprocés

Naturalment, no m’he trobat amb dilemes transcendentals ni m’han proposat alguna d’aquelles ofertes de les quals els espavilats treuen un bon profit.

Si no m’equivoco, 'exit', en anglès significa 'sortida'. Jo no he tingut mai grans sortides, potser perquè mai grans entrades m’han afavorit.