La impostura quotidiana

A la fotografia hi ha dos nens agafant amb precisió professional cadascú el seu instrument. Si no en sabéssim res els podríem prendre per concertistes de primera, però amb prou feines si han començat a fer grinyolar l’arquet contra les cordes. Penjada a qualsevol xarxa i sense comentar res, podríem creure que som davant d’un parell precoçment dotats per a la música.

La dita ‘val més una imatge que mil paraules’ no es deuria inventar per a una època en què la impostura és una pràctica quotidiana. Els falsos, els manipuladors, els mentiders i els perversos han existit sempre, però ara ho tenen més fàcil que mai, algunes eines tecnològiques s’han convertit en poderosos instruments al seu servei. És urgent perdre la innocència, educar l’ull davant l’engany, esmolar l’esperit crític per evitar que la marea de falsedat se'ns endugui riu avall. També és urgent recuperar un mínim de sentit ètic si no volem caure també en aquesta dinàmica.

La cultura del postureig

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Tot això es pot aplicar a àmbits molt diversos, el postureig ja és tota una cultura. Diria que va començar per la política. Doris Lessing, a ‘Las cárceles que elegimos’, explica que la dreta, parla sobretot de Margaret ThatcherMargaretThatcher, va fer servir al seu favor els avenços en psicologia de masses, va aplicar abans que ningú estratègies de comunicació per accedir al poder i es queixa del fet que l’esquerra de llavors ignorés deliberadament aquests instruments. A dia d'avui ja podem concloure que no hi ha formació política que no s’ocupi de manera obsessiva de la comunicació, de vegades més i tot que de l’exercici mateix de les seves funcions. Els ciutadans estem acostumats a veure com se’ns diu una cosa i es fa la contrària o es deixen anar eslògans buits de contingut o s’abraça una determinada corrent de moda sense que se'n qüestioni el fons.

Però seria injust dir que només la classe política es comporta d’aquesta manera. Qui més qui menys ara tothom té una estratègia comunicativa, ni que sigui al perfil on el segueixen quatre gats. El pare irresponsable que no paga la pensió d’aliments i quan li toquen els fills els aparca amb l’àvia però a les instantànies apareix tot cofoi amb les seves criatures com si se n’ocupés a tothora, el més penques de l’empresa fent-se una ‘selfie’ de la reunió importantíssima a la qual no ha aportat cap, ni una sola idea, la mare desbordada que enquadra l'esquifit racó ordenat i deixa fora de pantalla el caos que és la seva vida familiar, els mil·lennials amb robes a l’última, que riuen i treuen la llengua sense que es vegi la precarietat en la que viuen i l’horitzó de desesperança, l’activista de sofà que penja els eslògans en voga com si es passés el dia manifestant-se pels carrers. S’imposta la felicitat, l’alegria, el compromís, l’ètica, la implicació en causes que no es coneixien un minut abans. S’importa la tolerància, la superioritat moral, la intel·ligència. I entre tanta impostura aviat no sabrem distingir el que és autèntic si aquest no sap impostar l'autenticitat.