La revitalització pendent de la UE

La calamitosa gestió del ‘brexit’ per part del Govern britànic està desviant l’atenció dels Vint-i-set de la qüestió fonamental de revitalitzar la Unió Europea (UE). A quatre mesos de les eleccions europees del maig, els governs i els partits europeistes continuen oferint més del mateix als ciutadans descontents. Mentrestant, les forces euroescèptiques del populisme autoritari i l’extrema dreta guanyen terreny, gràciesa un malestar ciutadà desatès i a la inestimable ajuda exterior, com la del Govern rus i la del nord-americà Steve Bannon i el seu entorn.

L’estudi¿Quin és l’impacte de la crisi econòmica en la democràcia? Evidència des d’Europa, elaborat el 2016 pels professors Leonardo Morlino i Mario Quaranta, va mostrar que el malestar per la política socioeconòmica fa caure la confiança ciutadana en els partits tradicionals i en les institucions, redueix la participació en les eleccions i impulsa el vot de protesta a forces alternatives. Niccolò Milanese, coautor amb Lorenzo Marsili del llibre Ciudadanos de ninguna parte: Cómo Europa puede salvarse a sí misma, assenyala que, sense una democratització de l’economia europea i una política més social, la ultradreta continuarà explotant el malestar ciutadà en benefici de les seves agendes polítiques autoritàries.

La firma aquesta setmana del nou tractat francoalemany a Aquisgrà intenta enviar un missatge positiu, reafirmant la voluntat de Berlín i París d’aprofundir el projecte d’integració europea. El tractat és un gest simbòlic important pel compromís europeista, ja que els els dos sumen un terç de la població de la UE als Vint-i-set.

Pocs avenços

No obstant, el Tractat d’Aquisgrà pateix de falta d’ambició, reafirma pràctiques ja existents i aporta pocs avenços concrets respecte a l’anterior Tractat de l’Elisi del 1963. Les carències s’oculten darrere de promeses que reflecteixen el camí que encara han de recórrer Berlín i París per acostar les seves posicions en qüestions clau. L’objectiu d’"afavorir una millora constant de les condicions de vida i feina" (preàmbul), per exemple, es queda en un mer enunciat, que ni es desenvolupa en els articles.

Les falsedats sobre el tractat, que han difós dirigents ultradretans –com que Alsàcia i Lorena quedarien sota tutela alemanya–, mostra fins a quin nivell s’ha degradat el debat polític a la UE. També revela fins a quin punt s’ha enfonsat la capacitat de raonament crític dels ciutadans perquè aquestes i altres falsedats es puguin difondre sense cap cost polític per als seus autors. Aquest problema no es limita als dirigents de l’extrema dreta, sinó que les falsedats com a instrument polític són utilitzades cada vegada amb més freqüència per destacats membres del Partit Popular Europeu (PPE) i altres forces conservadores.   

Les carències del tractat reflecteixen les limitacions de l’encallat i divergent eix francoalemany. Des de l’arribada al poder el 2005 de la cancellera alemanyaAngela Merkels’ha caracteritzat per la progressiva imposició del diktat alemany i l’aquiescència resignada francesa. Les iniciatives del president francès, Emmanuel Macron, per reimpulsar el projecte europeu han ensopegat amb el nein de Merkelnein, i han quedat reduïdes a compromisos vagues a la mida dels interessos alemanys.

Altres aliats

L’eix francoalemany ha perdut el seu antic paper de motor del projecte europeu, però no es pot fer res sense la seva aquiescència. Amb la sortida del Regne Unit i l’absència política d’Itàlia en el debat europeu des de fa dècades, Alemanya i França són els poders polítics dominants a la UE, tot i que, quan hi ha discrepàncies entre tots dos, Berlín no dubta a utilitzar altres aliats per obligar París a acomodar-se als designis alemanys.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La primacia política francoalemanya i la seva enorme influència sobre la Comissió Europea continuen despertant recels en els petits i mitjans països europeus. Precisament en la firma del tractat, el president de la UE, el polonès Donald Tusk, va remarcar que "reforçar la cooperació en petits formats no és una alternativa a la cooperació a tot Europa" i va defensar "una Europa de nacions iguals que es recolzen mútuament".

L’adhesió dels països d’Europa Oriental i el debilitament intern de l’eix francoalemany han conduït a una fragmentació de la UE en diferents grups que defensen interessos contraposats. A més de l’eix francoalemany, hi ha el Grup de Visegrado (Hongria, Polònia, Eslovàquia i la República Txeca) i la Nova Lliga Hanseàtica (Holanda, Irlanda, Dinamarca, Suècia, Finlàndia, Lituània, Letònia i Estònia). El gran absent és un grup que defensi els països del sud.