1
Es llegeix en minuts
zentauroepp10580853 toni morrison speaking at  a tribute to chinua achebe   50 y190125172724

zentauroepp10580853 toni morrison speaking at a tribute to chinua achebe 50 y190125172724

Llegeixo al diari d’ahir que l’Institut d’Estudis Nord-Americans deixarà de fer classes d’anglès a Barcelona. No sé com interpretar la notícia: si és que tothom ja sap anglès –ho dubto– o si la competència és massa forta. Tampoc no m’imagino que la influència negativa de Donald Trump i el seu anglès sense subordinades arribi a aquest extrem. Com a contrapunt, la notícia també explica que ara es dedicaran sobretot a promocionar l’intercanvi cultural entre Catalunya i els Estats Units. Els últims anys, aquest diàleg s’ha produït essencialment amb la música, però és fàcil recordar moments en què l’IEN ha tingut una dimensió literària de primer nivell. El 1985, per exemple, James Baldwin i Toni Morrison van participar a l’institut en un debat sobre “la tradició literària negra nord-americana”. I en anys posteriors també hi van passar autors com William Kennedy, Sandra Cisneros Richard Ford, entre d’altres.

Instituts com el d’Estudis Nord-Americans, el Francès o el Goethe han jugat des de finals del franquisme un paper d’ambaixades de llibertat cultural

Notícies relacionades

Pensant-hi bé, està per fer un estudi de la influència cultural que han tingut a Catalunya les institucions d’altres països, des de l’Institut Francès al British Council, el Goethe Institute, l’Institut Italià, la Casa Amèrica o el mateix IEN. Sovint hi han jugat un paper excepcional des de finals del franquisme: eren ambaixades de llibertat cultural, on es podia accedir al cinema, la música i la literatura que es feia en la seva llengua. Potser la globalització ha anat esborrant aquesta empremta distintiva, però tots els que hi hem en algun moment segur que conservem grans records.

En el meu cas, l’IEN anirà sempre associat a la figura de l’escriptor Robert Coover, que el 1990 va presentar-hi la novel·la ‘La festa de Gerald’ (Quaderns Crema). Després d’una introducció de Juan Antonio Masoliver, Coover va llegir un fragment força llarg de la seva novel·la –un fet inusual a Barcelona– i va exhibir els seus dots com a intèrpret, lliurant-se a tot un festival de veus i accents que traduïen el potencial humorístic i pervers del llibre. Encara avui, si rellegeixo algunes pàgines d’aquesta novel·la excepcionalment bona, sento la seva veu fent totes aquelles entonacions.