La nova política vella

Fa vuit anys de l’eclosió del 15-M i només cinc des que el crit indignat de les víctimes de la Gran Recessió es va encarnar en Podem. Després d’aquest temps, certament breu, la política passa comptes.

Els taxonomistes que van pretendre que l’administració de la cosa pública podia ser classificada sense més ni més com a nova o vetusta són cridats a capítol. La política pot ser progressista o conservadora o reaccionària, pot respondre a l’interès de la majoria popular o al d’unes elits depredadores, pot ser honesta o corrupta, autoritària o democràtica... La política pot ser moltes coses, però nova o vella... Propaganda barata.

Molts electors de Podem van començar a intuir-ho després que Pablo Iglesias impedís el 2016 la investidura del socialista Pedro Sánchez. Així, Iglesias va encatifar el camí del conservador Mariano Rajoy cap al seu segon mandat. El pressentiment es va anar consolidant amb l’aliança Podem-IU, que va comportar la pèrdua conjunta d’un milió de vots i 3,3 punts percentuals en sis mesos. Menys de tres anys després, la intuïció originària ha quedat certificada pel cisma d’Íñigo ErrejónNova política... vella.

Occident inquietant

Alguns comentaristes ja canten les exèquies de l’esquerra en el cicle electoral que va començar a Andalusia.  Hi ha dades que dibuixen, a Espanya i a Occident, un quadre inquietant. Auge delsneofeixismes, ira antipolítica dels desposseïts per la crisi, fragilitat de les democràcies, deserció britànica de la UE, xenofòbia, deliri trumpista, maquinació russa...

A Espanya, l’encarnació política del 15-M declina mentre una altra indignació dona ales a l’extrema dreta. Les dues exasperacions socials enfonsen les seves arrels en un lloc comú, tot i que la neofeixista s’alimenta, a més, d’una cabalosa font supletòria: el conflicte català, monument a la irresponsabilitat política multilateral. El terreny comú és la sagnant estafa patida per la classe treballadora en l’última dècada. Després de la Gran Recessió, la pobresa és una malaltia congènita a Espanya. Una síndrome que es transmet de pares a fills, sense esperança. La desigualtat galopant és l’ADN de l’estructura socioeconòmica del país.

L’últim informe d’Oxfam-Intermón  és esgarrifós. El grup de població més pobra va créixer a Espanya del 25,6% l’any 2000 al 33,4% el 2014. La classe mitjana-baixa es va estimbar del 43% al 31,1%. La mitjana-alta va ascendir del 23,2% al 24,4%. I els més rics es van multiplicar des del 8,2% fins a l’11,2%. Per posar-se a plorar. O sortir al carrer.

¿Funeral o oportunitat?

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Alguns analistes ja celebren les honors fúnebres de l’esquerra. Però les seves conclusions poden estar entelades per la precipitació. A Andalusia ha tingut una derrota històrica, però la seva extrema especificitat (gairebé 40 anys de govern socialista, desmobilització de l’esquerra...) fan arriscades les extrapolacions. 

L’auge ultra i la dretanització del PP de Pablo Casado, que s’allunya de la zona central arrossegat per Vox, pot ajudar l’esquerra a despertar i a mobilitzar el seu electorat. ¿Senten l’eco del Si tu no hi vas, ells tornen del 2008?