A la fi, la internacionalització

Per una internacionalització que s’aconsegueix a les nostres terres i Quim Torra se la perd viatjant, és clar, a Brussel·les. Mentre els taxistes demostren que els carrers són del que crida més fort (ells també són el poble) i teixeixen aliances amb els ‘armilles grogues’ francesos per bloquejar la Jonquera, Torra i Puigdemont s’esforcen a continuar mantenint viu el procés.Retòrica i gesticulació, ja no queda gaire més. Però la realitat és que el conflicte del taxi és una mostra d’un procés que sí que marcarà les nostres vides. Un immens magma de descontentament que s’estén pels marges del radiant món que la globalització i la revolució tecnològica està dissenyant.

El gremi del taxi no són els ‘armilles grogues’ francesos, aquest món rural en peu de guerra, tampoc és la gran bossa de vot de Trump, víctimes de la desindustrialització, però també s’inscriuen en l’enorme llista de l’agonia del que és vell davant la incertesa d’una cosa nova que, ara per ara, es regeix per unes normes de joc que enriqueix a pocs i n’empobreix a molts. Els menystinguts clamen pel seu present i el seu futur. Això seu no són laments mesquins de privilegiats. Ells no tenen qui els escrigui ni ningú que els vengui amb emotives i efectistes campanyes propagandístiques. No van de farol i ensenyen totes les cartes, perquè s’ho juguen tot. No tenen tota la raó, però les seves raons són les de molts. Potser, la de gairebé tots.