'Brexit': el pla B és el pla A

El pla B de Theresa May és el pla A. La humiliació parlamentària de la setmana passada no ha fet efecte en la ‘premier’ britànica. S’ha plantat de nou a Westminster per servir a ses senyories el mateix plat principal amb la mateixa guarnició i en el mateix punt de cocció. Si no volien brou, dues tasses. Va afegir-hi algun aperitiu, cert. Com el d’eximir els comunitaris que ja resideixen al Regne Unit el pagament de les 65 lliures per poder quedar-se a l’illa després del ‘brexit’. Però per les altres coses, la mateixa música, la mateixa lletra i els mateixos passos de ball.

May va tancar la porta d’un segon referèndum perquè democràticament seria un frau, va negar l’ampliació del període fixat per sortir de la UE (29 de març) i no va voler renunciar a la possibilitat que finalment el seu país se’n vagi d’Europa per força i sense acord. Es va limitar a dir que continuarà parlant amb els unionistes irlandesos i amb el seu partit per tornar a Brussel·les a buscar un acord que sigui digerible per als seus. Això va ser tot. Una nova tarda de teatre, i no del millor, al Parlament britànic.

El rellotge avança

L’estratègia de la ‘premier’, ja que no s’han d’esperar moviments substancials per part de la UE, sembla cada vegada més clara. Que el tic tac del rellotge acabi convertint en acceptable l’acord que ses senyories van trepitjar i van fer miques fa tot just una setmana. ¿Pot passar? Diguem-ho d’una altra manera, ¿què és el que no pot passar en política?

L’amenaça que el Govern perdi el control sobre el ‘brexit' i que aquest passi al Parlament és certa. Allà hi ha les mocions que volen tancar la porta a la possibilitat d’una sortida per força de la UE que compten amb l’aval dels tories menys euroescèptics o portar a votació una possible pròrroga.

I pot ser que aquesta debilitat del Govern amagui en el fons la seva única fortalesa. Es tracta d’una fortalesa més teòrica i virtual que real en aquests moments; però que tindria sentit polític que acabés materialitzant-se si, en algun moment, els euroescèptics durs (o euròfobs, directament) accepten com a mal menor el que la setmana passada van menysprear i donen el seu braç a torçar perquè arriben a la conclusió que ho poden perdre tot volent-ho guanyar tot.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

May viu aferrada a aquesta possibilitat. Perquè igual que la fam converteix en deliciós el més sec dels rosegons, l’últim minut provoca canvis de rasant molt rellevants en política. I allà és, guanyant temps i disfressant el seu pla amb les lletres de l’abecedari, tot i que sempre sigui el mateix. En el pla teòric, la seva estratègia té sentit. A la pràctica, ja es veurà.

La primera ministra és la conductora d’un bus en què tots els passatgers se senten amb ànim d’increpar pel malament que condueix. Però més enllà de les invectives, ningú és capaç d’oferir una alternativa, així que continua aferrada al volant. Una setmana després la meta continua estant on estava la setmana passada, només que llavors es deia A i ara es diu B. Com jo, que per a alguns soc Josep i per a altres, Pep. Aquest és tot el canvi que Theresa May va oferir al Parlament.