Pandora i Extremadura

El problema és de fons. L’aplicació tova del 155, restringida en el temps, pretenia un escarment immediat, amb la consciència que aquella mesura inaudita, desproporcionada, significava l’obertura de la caixa de Pandora, és a dir, la possibilitat que tots els mals que es contenien en el recipient que ningú no havia gosat obrir mai (ni fins i tot en els anys de plom, al País Basc) s’escampessin arreu. Aquesta és la veritable desgràcia del 155. Es va normalitzar i va deixar de ser una excepcionalitat per convertir-se en un recurs, si més no retòric. Això és el que ha passat, per exemple, amb l’aprovació, per part de l’Assemblea d’Extremadura, de la moció que demana aplicar l’article 155 “de manera ferma, amb la amplitud i durada que facin falta”. La novetat, aquí, deixant de banda la bestiesa que significa que una institució reclami mesures més enllà de la seva estricta àrea de competències, és que recalca “el suport del poble extremeny” a la idea de “garantir un govern adequat que vetlli pels interessos de tots els ciutadans de Catalunya”. És a dir, postula una mesura antidemocràtica, perquè resulta que el “govern adequat”, en una democràcia, el trien els ciutadans en unes eleccions.

Pandora es va espantar. Va decidir tancar la caixa abans no s’escapés l’esperança, que hi va romandre com l’últim reducte per a consol dels humans. No sé quina esperança hi ha, a hores d’ara, però espero que n’hi hagi alguna.