El desequilibri entre camp i ciutat

On la desolació cavalca

El deteriorament del món rural a Espanya, amb zones tan despoblades com Lapònia, precisa d'un correctiu urgent

4
Es llegeix en minuts
zentauroepp46615600 leonard beard190119181855

zentauroepp46615600 leonard beard190119181855

D’entre les pàgines d’un vell quadern, surt un retall de premsa groc pel temps, un article que va escriure Manuel Vicent fa la barbaritat de 36 anys, on descriu Espanya com un país buit per dins, com si es tractés una campana. D’una banda, està la perifèria, costanera i superpoblada –o sigui, el llavi de la campana–, i, per l’altra, en el centre geomètric, el batall, un Madrid ple de sotssecretaries i envoltat per quilòmetres de buit, un paisatge de guarets, corrals, desboscaments, tarteres i tot un patrimoni de boniquíssimes paraules que també es van perdent. Parlem d’un drama amb nom: la despoblació rural. Avui dia, el 90% dels espanyols es concentra en només el 30% del territori. 

Un vendaval que va arrasar pobles per massificar Madrid

S’han escrit magnífiques novel·les sobre això, obres convertides ja en clàssics, com ‘La lluvia amarilla’, de Julio Llamazares, ‘Camí de sirga’, de Jesús Moncada, i en cert sentit també ‘El jinete polaco’,d’Antonio Muñoz Molina. Des de fa almenys tres dècades, doncs, flotava l’aroma del neguit en l’aire, però faltava una alguna cosa més. Faltava posar nom a la ferida, conceptualitzar l’estranyesa de la cartografia, entendre els seus perquès, i va ser llavors quan va irrompre l’assaig de Sergio del Molino ‘La España vacía. Viaje por un país que nunca fue’ (Turner, 2016), un llibre extraordinari que ha marcat un abans i un després.

L’escriptor i periodista madrileny, recent Premi Espasa d’Assaig  per ‘Lugares fuera de sitio’Premi Espasa d’Assaig , diagnostica l’origen delsdesequilibris entre el camp i la ciutat en el que ell denomina “el gran trauma”; és a dir, la tremenda migració soferta més o menys des dels anys 50, un vendaval que va arrasar pobles i formes de vida per massificar Madrid i, en la vora de la campana, Barcelona i Bilbao. O la mescla o el no-res. Impel·lits en bona mesura pelfranquisme, en el seu afany cec per industrialitzar el país a marxes forçades, centenars de milers de camperols, com ceballots trasplantats, van entrar a empentes a les fàbriques i als blocs de les barriades, on el desarrelament s’expiava a ritme de rumba de la presó i heavy metal. Molts som fills i nets d’aquelles circumstàncies.

Per a certs viatges no feien falta alforges. Espanya era (o és) un país eminentment agrícola i turístic, i per no fabricar res de l’altre dijous, ha acabat important hortalisses del Marroc i Sud-àfrica. Assenyala Del Molino que el despoblament s’ha cobrat la seva venjança amb un pervers sistema electoral que premia el buit sobrerepresentant-lo al Congrés; dit en altres paraules, infla els vots del camp per seguir maltractant-lo, un assumpte que supera de molt el curs d’aquestes línies.

Des de La Rioja, l’editorial Pepitas de Calabaza fa 20 anys que treballa silenciosament, que omple amb reflexió el buit sobre el buit

No deixa de ser curiós que qui més interès ha expressat pel daltabaix rural, entre els que m’incloc, siguem urbanites del més pur asfalt. D’un temps ençà, no obstant, ve sorgint la veu del camp des del camp, com és el cas de la poeta i veterinària rural María Sánchez, a punt de publicar ‘Terra de dones: una mirada íntima i familiar al món rural’, i del professor de La Rioja Emilio Barco Royo, que ha presentat aquest mateix divendres ‘Dónde viven los caracoles. De campesinos, paisajes y pueblos’. En aquest sentit, és de rigor remarcar l’esforç de Pepitas de Calabaza, que, si bé es publicita com “una editorial amb menys projecció que un cinexín”, el cert és que, amb Julián Lacalle al capdavant, fa 20 anys que treballa silenciosament des de Logronyo, gota a gota, omplint amb reflexió el buit sobre el buit. El seu catàleg mereixeria un premi.

Més enllà dels llibres, és urgent arremangar-se i ultimar com més aviat millor un pacte d’Estat per combatre la despoblació rural, el que ja s’anomena “etnocidi silenciós”. Un recent informe sobre les Àrees Escassament Poblades (AEP) del sud d’Europa, elaborat per Pilar Burillo Cuadrado, investigadora de la Universitat de Saragossa, revela no només que més de la meitat del territori (53%) té menys d’11,5 habitants per quilòmetre quadrat, sinó també que Espanya és el país més perjudicat pel creixent deteriorament del món rural. Una de les zones més castigades, assenyala l’experta, és la muntanya celtibèrica, que s’expandeix més o menys des de Burgos fins al Maestrat de Castelló, una taca de 65.000 quilòmetres quadrats, el doble de la superfície de Bèlgica. Es tracta deldesert demogràfic més gran d’Europa després de la zona àrtica d’Escandinàvia, sobre el qual l’editorial Pepitas de Calabaza ja va publicar fa un parell d’anys l’assaig de Paco Cerdà ‘Los últimos. Voces de la Laponia españolaPaco Cerdà’. A Catalunya, les zones més afectades són les comarques interiors del Prepirineu, el secà de Lleida i Tarragona i les Terres de l’Ebre.

Notícies relacionades

¿Què podem fer? Burillo proposa mesures molt clares i concretes: deslocalitzar empreses i instar-les en l’àmbit rural, un sistemad’exempcions fiscals i millorar les comunicacions, la telefonia mòbil i internet. ¿Com comercialitzaràs les teves melmelades ecològiques si la xarxa funciona a pedals? Portem mig segle de retard.