¿Això els sembla normal?

Si té una mica de curiositat pel món, segur que haurà sentit parlar de la mecànica quàntica. Es tracta d’aquella part de la física, nascuda a començaments del segle XX, que ho va fer anar tot en renou. Tot el que es pensava sobre la realitat va ser qüestionat i l’univers va adquirir un aspecte misteriós. De sobte, una cosa podia estar en dos llocs alhora, un electró podia ser, simultàniament, una ona i una partícula. I centenars d’exemples així.

Si volen que els digui la veritat, a mi sempre m’ha sorprès la sorpresa suscitada. Vull dir que les coses ja em semblen rares sense necessitat d’afegir estranyeses. Que una cosa pugui estar en dos llocs alhora em sembla tan increïble com que només hi pugui estar en un. És la força del costum el que ens fa percebre el món com a normal. La nova física deixa estupefacte a tothom, perquè hem comès l’immens pecat de deixar de sorprendre’ns.

Ona i partícula

La llum és una ona i alhora una partícula. El nostre cervell no pot concebre-ho, ens diuen reiteradament els divulgadors de la ciència, i així donen per fet que perfectament podríem concebre la llum sense problema si fos 'només’ una ona o 'tan sols’ un feix de partícules. Però, de veritat, ¿no els sembla igual d’incomprensible? Aquests autors suposen que la frase "la llum és una ona i només una ona" o "la llum és una partícula i només una partícula" és una cosa que el nostre cervell entén la mar de bé. No sé el de vostès, però al meu li costa el mateix esforç la dualitat ona-partícula que la simple ondulació. L’univers era estrany abans de la mecànica quàntica. Miro al meu voltant i tot em sembla incomprensible.

S’han fet experiments en què queda demostrada la doble localització d’una mateixa partícula elemental. És ‘aquí' i és, alhora, 'allà'. De nou els autors de textos científics ens diuen que es tracta d’una cosa paradoxal i novament es dona a entendre, expressant-se així, que tots estaríem satisfets si aquesta mateixa partícula només pogués ser en un lloc.  Però a mi em continua semblant igual d’estrany que el meu rellotge, per triar un objecte a l’atzar, només pugui estar situat en un lloc i, no, en dos o en 594.

Jugar als daus

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

La llei i el caos. Un altre tema. La nova física, ens diuen, juga als daus. La regularitat desapareix i sorgeix l’atzar. Un altre nou motiu de sotsobre per als divulgadors i per als mateixos científics. Els estranya que hi hagi atzar boig al nivell del que és molt petit. ¿Això significa que la regularitat els semblava meravellosament comprensible? ¿És que no és igual de boig que existeixin lleis precises, que el sol surti tots els matins, que la llum viatgi sempre a la mateixa velocitat, que les masses s’atreguin tota l’estona? ¿Per què el caos els sembla a tots ells més inquietant que l’ordre?

He formulat moltes preguntes en aquest article i per a mi totes poden respondre’s de la mateixa manera: la mecànica quàntica ens sembla rara, perquè som tan superbs que hem deixat de veure estrany el món que ens envolta. Obri els ulls i estranyi’s al comprovar meravellat que només pot ser en un lloc alhora.