Anar al contingut

Posada al dia a Londres

El que va de Bobby a Bobbie

El que va de Bobby a Bobbie

Josep Maria Pou

En mans d'una dona directora, 'Company', el que abans era un musical misogin i masclista ha fet un salt regenerador de 48 anys, és un altre i sembla escrit ara mateix

Quatre dies a Londres donen pel que donen. En el meu cas, per assistir a dues representacions teatrals considerades (per mi mateix) d’imprescindibles, amb l’afegit de la visita –imprescindible, també– a les meves llibreries preferides. Perdre’m entre llibres, marejar-me de títols i autors, és la meva ocupació favorita en aquesta ciutat, ara que l’absència de boira ja no convida a vagarejar a la recerca de Jack the Ripper o Sherlock Holmes, fets carn els dos per anys de lectura. Avui són uns altres com jo –però molt més joves– els qui busquen per St. James el rastre deHarry Potter  i els agents de 'Kingsman'. Els temps canvien.

I perquè canvien els temps és el motiu pel qual han de canviar també algunes funcions. He vist la millor i més intel·ligent posada al dia que s’hagi fet mai d’un musical. 'Company', estrenat el 1970 i qualificat (o desqualificat) ja llavors de misogin i masclista, resultava de difícil digestió per al públic d’avui.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

En mans d’una dona directora i canviant de gènere el protagonista, d’home a dona, la funció és una altra i sembla escrita ara mateix. El mateix Stephen Sondheim ho ha vist clar i ha contribuït –ell, tan reticent als canvis– amb notables aportacions. Bobbie (abans Bobby), emprenedora, resolta, independent, sense parella als seus 35 anys, ja no compta entre els seus amics a quatre matrimonis 'wasp' (blanc, anglosaxó i protestant); el que s’entenia per això ha quedat reduït ara a un de sol, mentre que els altres els conformen dues parelles interracials i una parella gai. La por davant d’un futur viscut de dos en dos continua sent el mateix que als anys 70, però l’actitud interrogant, dubitativa, crítica, de la protagonista ens convida –ens obliga– a un salt regenerador de 48 anys de gambada. L’actualització és un model a seguir i obre noves perspectives a molts textos que podrien quedar obsolets.

(¡Ah! I el tema 'Barcelona', cantat i aplaudit nit a nit, continua sent un dels millors reclams per a la nostra ciutat. Gràcies, Sondheim)