La catalanofòbia i la tercera llei de Newton

Segurament, el que més m’ha alarmat i entristit en els últims anys és l’ona, la gran onad’odi  que, com a català, he percebut arran del creixement del moviment sobiranista i de l’anomenat procés. Aquest odi (no sabria anomenar-lo d’una altra forma) s’ha manifestat i es manifesta de moltes formes i en moltes dimensions, però no és més que una profundaanimadversió a la catalanitat (i al catalanisme, que és la seva expressió política, en les seves diferents variants).

Jo mateix acostumo a advertir que parlar en general sempre suposa mentir. Però a l’hora d’abordar determinats fenòmens no disposem de cap altra via que generalitzar, recórrer a l’abstracció. Això sí, procurant no treure conclusions a partir d’anècdotes o elements aïllats, provant, en definitiva, de situar les coses en el seu context.

Canvi de mentalitat en la societat

Confessava abans la meva alarma davant d’aquesta ona d’odi i de totalincomprensió (de falta d’això que ara anomenem ‘alteritat’) per part de l’espanyolitat, o d’una certa forma d’espanyolitat, per ser justos. Dicta la tercera llei de Newton (o d’acció i reacció) que tota força exercida en un sentit desencadena una força igual en sentit contrari. ¿És això el que ha passat quan una part molt important dels catalans ha reclamatdecidir sobre la possibilitat d’un Estat independent? Diria que en part sí, però hi afegiria que en el cas català no ha passat només això, ni de bon tros. Perquè l’ona d’animadversió no s’inicia amb el moviment sobiranista actual. No comença de zero. Compta amb un dens substrat que es remunta molt temps enrere en la història de la cultura política i social espanyola.

És impossible retrocedir tant, però sí que és imprescindible revisar l’evolució des de la Transició fins al moment de la proposta del nou, i fracassat, Estatut. Elpujolisme, que és una evolució del catalanisme tradicional, va considerar el pacte de 1978 el començament d’una transformació de la mentalitat espanyola. Resulta coherent amb el catalanisme polític nascut en l’últim terç del segle XIX. Es tracta, esquemàticament, de col·laborar a fons en la modernització i el progrés econòmic espanyol amb el convenciment que això comportarà un definitiucanvi de mentalitat en la societat.

"La segona Transició"

No obstant, aquest canvi de mentalitat no s’ha produït, fonamentalment perquè per part espanyola mai hi ha hagut la sòlida voluntat –excepcions a part– d’impulsar una pedagogia en aquest sentit. Al contrari. Molt aviat els prejudicis anticatalans tornen a ser utilitzats per a finalitats politicoelectorals. Ho farà sobretot la dreta, però també l’esquerra espanyola. Fins que en la seva segona legislatura (2000-2004) i amb majoria absoluta,José María Aznar aposta sense embuts per la regressió. És el que el PP va anomenar "la segona Transició". Es tracta de recuperar sense objeccions el projecte assimilador i centralista al qual alguns mai van renunciar.

Notícies relacionades

Els delictes d'odi per qüestions ideològiques es van triplicar a Catalunya el 2017

El pes de l'«'A por ellos'»

El procés de reforma de l’Estatut té dos moments molt il·lustratius. El PP demanant firmes contra el projecte en taules repartides per tot Espanya (convidava a firmar "contra els catalans") i el socialista –i president de la Comissió Constitucional– Alfonso Guerra vantant-se públicament d’haver "cepillao" el projecte com els fusters fan amb els taulons. La feina la va rematar un Tribunal Constitucional contaminat de partidisme, que va destrossar un Estatut aprovat pels dos parlaments i, el més important, pels ciutadans. Tot això acaba convencent molts catalans que el pacte de la Transició ha resultat una presa de pèl. No només això. Per a ells, la fórmula clàssica –participació positiva de Catalunya en el projecte espanyol a canvi del reconeixement de la diversitat nacional– no ha funcionat perquè no pot funcionar i mai ho farà.

A partir de la crisi de l’Estatut, la catalanofòbia és incitada més encara, exponencialment, en una espiral malaltissa, embogida. Alguns al·legaran que la catalanofòbia és conseqüència de l’odi projectat pelsobiranisme  contral’espanyolitat. No és cert. Aquí tampoc es compleix la tercera llei de Newton. El moviment a favor del’autodeterminació  i la independència no és ni ha sigut antiespanyol. No té res contra l’espanyolitat ni contra el ciutadà espanyol del carrer, però sí, i molt, contra els aparells de l’Estat  i els poders mediàtics madrilenys. Per descomptat, s’hi poden trobar excepcions, fins i tot excepcions estridents, però, malgrat el que repeteix la més miserable propaganda unionista, la realitat és que el moviment sobiranista no és supremacista ni res que se li pugui semblar, com no ho és el catalanisme. Al contrari.