A la felicitat per l'ordre

El títol d’aquesta columna podria ser el lema d’un partit d’extrema dreta, però només és el subtext de tota l’activitat professional de Marie Kondo (Tòquio, 1984), una dona tan petita –fa un metre quaranta-tres– que només li cap una idea al cap: l’obsessió per l’ordre domèstic, tema a què ha dedicat diversos llibres supervendes i, ara, una sèrie de televisió a Netflix. Si vostè necessita algú que l’ensenyi a plegar els llençols de la manera canònica, Marie és la persona adequada. A mi, la veritat, la senyora Kondo em resulta un pelet irritant, com totes aquestes persones que tenen la casa tan cuidada i tan neta que sembla un pis pilot, un lloc on no viu ningú. Reconec que soc desordenat de naixement i que el meu apartament cada vegada s’assembla més al d’una víctima de la síndrome de Diògenes en versió cultural: visc envoltat de llibres, còmics, devedés, cedés, discos de vinil, trastos diversos i una col·lecció de Batmobiles; només la meva fidel assistenta s’interposa entre el caos i jo, però abans em quedaré sense menjar que prescindir dels seus serveis, ja que crec que l’única vegada que he empunyat un pal de fregar va ser a la mili, quan em vaig quedar al mig d’un saló envoltat de terra moll, moment en el qual em va agafar el brigada Bernardino, que em tenia tírria, i em va cridar: “¿Però què hi fas aquí al mig, tros de quòniam?”.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Marie Kondo m’escanyaria tot just entrar a casa, però això no treu que jo la consideri una obsessiva compulsiva no diagnosticada; o sí, però és igual, ja que es forra amb les seves manies, que arrenquen a la tendra edat dels cinc anys i es fonamenten als setze, quan es desmaia a l’entrar a la seva habitació i al cap d’unes hores sent la veu del que ella anomena “el déu de l’ordre”. A partir d’allà, comença el seu lucratiu deliri i engega el seu imperi de l’ordre domèstic, els vassalls del qual estan repartits per tot el planeta. La senyoreta Kondo diu coses com ara que cal acomiadar-se personalment de cada objecte innecessari i que no s’han de tenir més de trenta llibres a casa, tot això amb un llenguatge farcit de bestieses 'new age' que devia aprendre al temple xintoista on va treballar una època venent amulets.

No la suporto. Estimo el meu desordre, tot i que mai trobi el llibre o el disc que estic buscant. Aquesta dona és inhumana i fa una mica de por. Li admiro, això sí, l’astúcia per convertir la seva tara en una màquina de fer diners.