Una humanitat que camina

Tots dissertem i opinem sobre els immigrants i refugiats alhora que, d’una manera o una altra, els jutgem i classifiquem: en les saberudes tertúlies radiofòniques; esmorzant al bar; amb la família a les llargues sobretaules de diumenge; també, amb alguna cautela, a la feina; i maleint en veu alta davant de tantes imatges cruels que ens provoquen un desengany sobre la nostra condició d’éssers humans. I la majoria tenim, a més, un determinat enfocament i alguns arguments (la majoria molt gastats, ja) a favor, en contra i al mig: la humanitat, la necessitat de mà d’obra, la desconfiança, la delinqüència, la diversitat cultural, els costums, etcètera.

De tota manera aquesta perspectiva gairebé mai és l’única sinó que es complementa amb altres. És allò tan cínic de: “Jo no soc racista però...” O: “És que aquí no hi cabem tots”, en concordança amb altres com: “Tinc amics homosexuals, però...”; “Estic en contra de la pena de mort, però...” i clar, “contra el comerç d’armes, però és que el banc em té atrapat”.

Abans, els nostres avantpassats ja se’n van anar de l’Àfrica

I jo, igual que qualsevol altre. Però cada dia ho veig una mica més clar. Finalment estem, com sempre, immersos en la història d’una humanitat que podria ser la de milions de persones caminant. I una lluita permanent perquè els que més tenen (riquesa, poder, territori, cultura, intel·ligència...) deixin una miqueta d’espai i de llum als altres. Res nou. Ara són els refugiats i emigrants de l’Àfrica, de Llatinoamèrica, de Síria o de l’Afganistan. Abans eren els xinesos que emigraven als Estats Units, els occitans i murcians a Catalunya, els espanyols a Suïssa, els irlandesos als Estats Units, els turcs a Grècia i els grecs cap a Turquia. I tants d’altres.

I molt abans els nostres ancestres que, per motius no gaire diferents dels que actualment provoquen les migracions, se’n van anar de l’Àfrica per expandir-se cap a l’Orient Mitjà primer i posteriorment cap a Àsia, Europa i Amèrica. Però en aquesta barreja de paisatges i cultures hi ha un element comú: amb l’excepció d’aquells que van ser forçats a emigrar (esclaus i serfs temporers), els que se’n van anar sempre van ser els més pobres i, entre ells, els més braus o els que veien amenaçada la seva supervivència.

Ningú és des de sempre amo d’un territori

Davant de tanta controvèrsia seria convenient que tots tinguéssim accés a les proves de l’ADN que ens permetessin conèixer els nostres orígens. Crec que ens emportaríem sorpreses i que podríem comprovar llavors que som una mostra viva, un pas més, d’aquesta breu història de la humanitat i que, per tant, ningú és des de sempre amo d’un territori, de les seves llengües, els seus costums i els seus drets.

Notícies relacionades

Els metges andalusos rebutgen la proposta de Vox de delatar sensepapers

Llum verda al primer Pacte Mundial per a les Migracions, debilitat per les absències

Qualssevol dels que llegiu aquest article heu de saber que només 12 generacions anteriors, cap a l’any 1.780, teníeu 4.096 ascendents. De procedències geogràfiques diverses amb molta probabilitat. Tots ells han deixat alguna empremta biològica en vosaltres. ¿Com eren? Amb tota seguretat hi hauria de tot: alts i baixos, rossos i bruns, perspicaços i babaus, hàbils i maldestres, justos i pocavergonyes. Per tant: ¿Qui sou? Una mica de tots ells i, en definitiva, de ningú més que de vosaltres mateixos.

Estaria bé, doncs, i seria més útil no aixecar la veu ni dramatitzar tant quan parlem del tema i acollir amb respecte a aquestes persones que viatgen sense un altre motiu que el que va impulsar els nostres avantpassats a fer-ho, perquè al cap i a la fi tots som fills d’una mateixa espècie i transeünts d’un senderó que es dirigeix a cegues cap a l’eternitat.