Relació entre opressors i oprimits
Poder i democràcia
Els qui dominen s'encarreguen de fer-nos sentir lliures, una sensació que evita fer visibles moltes desigualtats
zentauroepp46444931 ian25 paris france 06 01 2019 a protester dressed as a190110191633 /
En molts àmbits de la vida establim una relació dual i desigual. D’acord a l’estil platònic, hi hauria la posició de dalt i la de baix. Quan agafem el transport públic, trobem treballadors i usuaris; quan mirem un partit de futbol, hi ha jugadors i espectadors, i així en qualsevol lloc, fins i tot en el domèstic, hi ha centre i perifèria, objecte i consumidor. Una visió totalment condicionada per la lògica de l’explotació. Sense consciència i, sobretot, sense mala consciència (necessària i intrínseca a la humanitat) perpetuem la desigualtat.
Atacar l’amenaça neutralitza qualsevol organització ciutadana
És cert que existeix una tendència global a reconèixer les parts dèbils d’aquesta relació amb moviments com el #MeToo, l’ecologisme, la defensa dels drets dels animals o la lluita contra la proliferació d’armes, però diria que és una lluita de vol gal·linaci. No canvia realment les categories que, al més pur estil chomskyà, podríem sintetitzar en opressor i oprimit.
Qualsevol intent que últimament ha tingut el poble per decidir és vist com una amenaça pel capital, que actua immediatament amb el càstig i la repressió. Un exemple recent el trobem a França amb els armilles groguesarmilles grogues. El perill que una queixa es converteixi en una crosta obliga el poder a actuar. Els constitucionalistes, la Policia, els grans grups de comunicació, la monarquia... són, en part, les mateixes eines que té el poder per reprimir.
L’existència de Vox vista com una amenaça beneficia els partits tradicionals, perquè els reforça com a ‘estabilitzadors’
Si mirem una mica cap enrere, una de les màximes preocupacions del moviment ‘hippy’ a finals dels anys 60 als Estats Units era precisament preservar la no-violència. Quan Richard Nixon va començar la guerra contra les drogues, reforçant la seguretat amb milers de milions de dòlars, no feia cap altra cosa que generar més inseguretat. Pot semblar contradictori, però l’estadística explica que malgrat el nombre altíssim de detinguts no es va aconseguir reduir el consum de drogues. L’objectiu, ideològic, era relacionar les drogues i la violència amb un moviment sorgit des de la gent que tenia com a motivació principal la pau. Es va imposar el poder i es va acabar amb el moviment. Des d’aleshores, el poder sap que atacar l’amenaça neutralitza qualsevol organització ciutadana.
Vox respon a aquesta necessitat: la seva existència, vista com una amenaça, beneficia els mateixos partits tradicionals, perquè els reforça com a estabilitzadors. També trobem exemples en nous moviments antifeministes. La periodista Anna Jean Kaiser explicava a ‘The Guardian’ que ja hi ha un nou fenomen de dones que critiquen el victimisme de les mateixes dones i la tutela de les noves lleis.
S’ha d’afegir la intel·lectualitat de dretes, que està constantment observant. Són els que llegeixen els nostres missatges en les xarxes, saben quines pel·lícules mirem, on comprem la roba, i sobretot s’encarreguen de fer-nos sentir lliures compartint la vida i exposant-la en les xarxes socials. Una sensació que evita fer visibles moltes desigualtats, conseqüència de la relació entre els que tenen poder i els que volem democràcia.
