L'autoritat, a pas de tortuga

La convivència de més d’un milió i mig de persones en un espai de cent quilòmetres quadrats requereix una certa enginyeria social, una combinació de civisme, llibertat i autoritat; quan es perd l’equilibri entre els components, la percepció general és de desordre. La percepció i la realitat no tenen per què coincidir; de tota manera, els sentits ens poden enganyar, però no tant, tot i que de vegades hi operin molts actors interessats, en la hipèrbole del caos. No sembla que Barcelona hagi caigut en el sac del caos; simplement, alguns fenòmens permanents d’alteració de l’ordre ciutadà han sortit dels límits habituals de percepció.

L’ocupació del carrer per part de la petita delinqüència, la venda i el consum de droga en solars abandonats o pisos ocupats, quan no en qualsevol cantonada, la desobediència comercial impulsada per la pobresadesobediència comercial es visualitzen avui amb més gosadia que fa uns anys, o com feia anys que no es veia. Passar, passava, amb algun punt percentual més o menys, però sobretot, passava allunyat de les mirades sensibles i, per tant, del llindar d’alarma ciutadana.   

Un bé a protegir

L’espai públic és un bé a protegir per l’ajuntament i l’exercici de l’autoritat no és cosa només de la Guàrdia Urbana. Primer hi ha els que manen, els que aproven les normes i en vigilen l’aplicació, que sembla que van lents i, en tot cas, lluny del rigor que alguns sectors socials i polítics voldrien. D’una altra banda, s’ha de considerar que les facultats del consistori són plenes en l’àmbit del carrer, mitjançant les ordenances de l’ús de l’espai públic i la de civisme, però la seva capacitat d’acció disminueix notablement quant a la intervenció en el domini privat, llevat que pugui al·legar l’existència d’un perill per a la seguretat o la salut públiques.

Notícies relacionades

El fracàs del dispositiu de Nadal perpetua el 'top manta' a Barcelona

La inseguretat torna a preocupar els barcelonins i altres notícies del dia

La resolució de l’equació seguretat-llibertat és un clàssic de la dificultat; imprescindible per salvaguardar la bona salut de la convivència ciutadana, sempre assumint que l’exercici perfecte de drets i obligacions no està a l’abast de cap ciutat. L’objectiu és més modest, només és mantenir a ratlla els fenòmens distorsionadors de la tranquil·litat del bon ciutadà, en uns límits suportables per a la percepció general.  

Els especialistes diuen que, en aquesta lluita per l’equilibri desitjable entre amenaces i protecció de l’espai públic, l’essencial és no donar senyals de debilitat des de l’autoritat; no baixar la guàrdia en l’exigència d’aquells límits, siguin territorials, d’intensitat o d’exhibició; qualsevol retrocés dona ales a la vulneració de les normes. No només es tracta de desplegar agents, es tracta també del discurs oficial de les mateixes autoritats municipals sobre la matèria, perquè d’aquest missatge en treuen conclusions els policies, els infractors i el conjunt de ciutadans. Quan la posició és dubitativa o contradictòria, uns llegeixen tolerància i d’altres debilitat, i així és molt més difícil contenir els transgressors.