Anar al contingut

Al contraatac

Parlar per parlar

Parlar per parlar

Carles Francino

Sé que arrenquem un any especialment complicat, però d'aquest embolic només en sortirem parlant. Quin remei

–Escolta... ¿parleu amb Ciutadans?

–No.

La resposta li va brollar ràpida i seca a Oriol Junqueras quan l’hi vaig preguntar l’últim dia de l’any. Tampoc és que em sorprengués, però després de dues hores de conversa amb ell i amb Raül Romeva vaig sortir de la presó de Lledoners més convençut que mai que aquest és l’únic camí que tenim: parlar. Sobretot parlar amb qui no estàs d’acord perquè per als teus n’hi hauria prou amb fer unes cerveses; tret que es tracti de companys de partit o de procés perquè llavors, en algunes ocasions, cal anar a la cita amb una armadura.

Sé que si li hagués plantejat la mateixa pregunta a Inés Arrimadas o a Albert Rivera haguessin respost igual; sé que arrenquem un any especialment complicat, que el judici als polítics independentistes i la seva previsible condemna posarà una altra vegada la caldera a màxima ebullició, que l’ofensiva de la dreta, furibunda i tramposa, està calant i que les convocatòries electorals contaminen el calendari. Només faltava l’eclosió de Vox per complicar encara més el panorama... o potser per aclarir-lo, no ho sé; però sí que sé que d’aquest embolic només en sortirem parlant. Quin remei.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Imagino més d’un lector arribat a aquest punt i pensant: “¡Ja ha sortit el bonisme a passejar!”. Doncs no exactament; els asseguro que jo –com tants catalans, com tants espanyols– no abordo les discussions sobre aquest assumpte amb una floreta a la mà i amb música pastoral de fons. ¡N’estic fins al capdamunt, del tema! Emmagatzemo notables dosis de cabreig amb qui considero responsables d’haver-nos ficat en l’embolic, abomino la Catalunya integrista i l’Espanya imperial, no suporto més al·lusions a colpistes o feixistes, i surfejo perquè algunes converses no acabin a crits. Però si jo puc intentar-ho, si escolto arguments que em posen els cabells de punta però no m’aixeco de la taula (igual que li passarà a algun interlocutor, imagino), si rebo crítiques que de vegades fan mal en el més íntim; si jo –com tants altres– amb la meva família, amb amics, amb altres de menys amics, amb algun carallot que ronda per allà m’esforço per no estripar les cartes... tinc el dret a exigir als nostres representants que no renunciïn a parlar, que no donin per amortitzada aquesta casella bàsica d’una democràcia. Gemma Nierga va estrenar fa temps un programa de ràdio, 'Parlar per parlar', que defensava exactament això: el valor intrínsec de les paraules, de la conversa. I casualment va ser a ella a qui anys més tard, en unes altres circumstàncies molt més tristes, alguns van linxar per reclamar diàleg per solucionar els problemes. ¿Tanta por ens fa parlar?