Polítiques socials per als menors sols

El 2017 va significar un punt d’inflexió molt notable en l’arribada a Catalunya dels anomenats 'mena', els menors estrangers no acompanyats. El setembre d’aquell any ja s’havia superat en un 63% la xifra total dels que van arribar el 2016, i la xifra va continuar pujant. El juliol del 2018, el total va ser superior al de tot el 2015 i entre el gener i el juliol de l’any passat el nombre de menors va igualar, amb prop de 1.500, la xifra global del 2017. Convé tenir presents aquestes dades per calibrar la magnitud del problema, que s’ha concretat, en diferents episodis viscuts els últims mesos, en la pernoctació de nens i joves a la Ciutat de la Justícia, per falta de centres adequats. Fins i tot malgrat l’ampliació de les places d’acollida per part de la Direcció General d’Atenció a la Infància (DGAIA) –unes 1.700 el 2018–, la sensació de desprotecció, inseguretat i falta de les condicions vitals mínimes segueix present, augmentada pel fet que Catalunya és, amb diferència, la comunitat autonòmica on arriben més menors, procedents del Magrib i de la regió subsahariana.  

És en aquest context que han d’analitzar-se les dades recollides per diverses institucions i per la Guàrdia Urbana de Barcelona i els Mossos i que tant fan referencia a l’augment de l’activitat delictiva dels 'mena' com al dèficit d’integració i a la deriva cap a situacions il·legals. Més enllà dels espais d’acollida, la problemàtica es xifra en la falta de perspectives socials i laborals dels menors i en la dificultat d’oferir-los una possibilitat de futur, amb saturació dels serveis, una base escassa d’educadors socials, una rotació excessiva per diferents equipaments socials i un augment de situacions que deriven en trastorns límits de la personalitat. EL PERIÓDICO va denunciar l’existència, als jardins de Sant Pau, al Raval, d’un grup de nens marroquins que dormien al ras i consumien goma d’enganxar. Continua sent així, amb altres punts de trobada, al Poble-sec i el Port Olímpic i amb la consegüent percepció d’inseguretat ciutadana que es concreta amb un augment de la criminalitat. No obstant, la solució no ha de ser només policial. La Generalitat, com a tutor legal dels menors, ha de procurar no només el seu benestar físic i psíquic sinó establir, més enllà dels greuges institucionals recurrents, una política seriosa de protecció, educació i acompanyament. Una responsabilitat social que exigeix més recursos i una implicació més gran dels estaments que treballen amb menors.