Anar al contingut

Dues mirades

Gòrgies i Netflix

Gòrgies i Netflix

Josep Maria Fonalleras

A 'Bandersnatch' es crea la il·lusió que l'espectador és un personatge més, el 'deus ex machina' que intervé en la història

Mai no m’han agradat les històries interactives. Hi va haver un temps que se’n publicaven moltes, novel·les on havies de triar el recorregut dels personatges. No hi veia el què, perquè la literatura (si exceptuem 'Rayuela') ja és una aventura per ella mateixa, sense necessitat que et diguin que es tracta d’una aventura. És a dir, que em vaig plantar davant de 'Bandersnatch', la novetat de Netflix, amb una certa dosi d’escepticisme. Sí, bé, un joc, una manera de passar l’estona, fent veure que domines el relat quan, en realitat, com passa sempre, és el relat el que et domina a tu.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Reconec que em vaig equivocar. El que comença com un joc (i gràcies a la literatura, per molt que hi hagi efectes especials i tecnologia), esdevé en una reflexió intensa sobre la realitat i la ficció, cercles que es comencen a dibuixar i que es tanquen, picades d’ullet, digressions narratives, la construcció d’un univers autònom que t’acosta a la follia. A ‘Bandersnatch’ es crea la il·lusió que l’espectador és un personatge més, el 'deus ex machina' que intervé en la història i és capaç de modificar-la. En aparença, és clar, però conscient d’un vertigen que és un engany que el fa més savi, justament perquè es deixa enganyar. És el que deia Gòrgies, el retòric. Són “paraules que mouen l’audiència cap a l’audàcia o que fan entumir i encisen l’ànima amb persuasió maligna”. Un cop recuperat de l’ensurt, li hauria agradat, aquest 'Bandersnatch'.

Temes: Sèries Netflix