Anar al contingut

La reinserció social

(No) tornaré a matar

(No) tornaré a matar

Sílvia Cóppulo

Existeixen experiències de professionals que acompanyen assassins que surten de la presó per evitar que reincideixin

“No em deixeu sortir de la presó perquè ho tornaré a fer”, va dir a la jutge Bernardo Montoya, l’assassí confés de la professora Laura Luelmo, d’El Campillo. ¿Per què Montoya va tornar a casa seva i no va fugir, després d’haver matat la seva veïna Laura, amb la patrulla de la Guàrdia Civil aparcada davant? Després d’haver assassinat Laura Luelmo, ¿com va poder anar com si res a un vis a vis amb una reclusa de la presó de Huelva? ¿Per què mata? ¿No té por?

La presó és la llar de Montoya. Ha estat entre reixes 22 dels seus 50 anys de vida. Tres vegades n’ha sortit i tres més hi ha tornat per delictes greus. Sobresurt del seu historial l’assassinat d’una anciana un any després d’haver-li robat perquè no pogués testificar en el judici.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Consulto el meu criminòleg de capçalera, el doctor Santiago Redondo, que em parla amb prudència –ja que no ha tractat l’individu en qüestió. Es tracta de persones que pateixen un trastorn de descontrol absolut davant els seus impulsos, ben descrits en el DSM 5. Parlem de matar, suïcidar-se, consumir substàncies tòxiques, etc. Passen de l’impuls a l’acció. Probablement, la vida que Montoya ha dut fa que ja no li importi el mal que ocasiona. Segurament, l’assassí confés se sent maltractat per la vida i per això no es compadeix de ningú. No té empatia. Res el frena i no sent dolor, ni propi ni aliè. Farà bé la jutge de tenir-ho en compte.

¿Hi ha alguna manera que aquests assassins, complerta la pena, no reincideixin al sortir, vist que la presó no és dissuasiva, ni en molts casos rehabilita? Vegem-ho. L’assassí se sent millor entre reixes, perquè la presó li dona ordre: segueix un horari fix, realitza activitats, té les seves necessitats cobertes, es relaciona... Contràriament, fora no té res ni ningú. És llavors quan els impulsos se li en van de les mans. Al sortir, a l’anomenat “control social formal”, és a dir, a la via policial i penal del nostre sistema, es podria afegir, el “control social informal”, que desenvoluparia un servei de vinculació i supervisió.

Habitualment ens quedem muts davant d’assassinats com el de Laura Luelmo, m’agradaria pensar que es pot fer alguna cosa per prevenir la seva reiteració

Es tractaria de disposar d’un grup de professionals diversos (psicòlegs, educadors socials, etc.), que el vincularien, alhora que servirien de control, com ho fan de manera natural i sense que li atorguem aquest valor d’encaix social i afectiu els nostres amics o familiars. Algú l’ajudaria a buscar feina, una altra persona l’acompanyaria al supermercat o al cine... és a dir, l’envoltarien d’activitats quotidianes, evitant que torni a delinquir. ¿Quant de temps? El necessari fins que no ofereixi aquest alt risc de reincidència. Es dirà que és car, ¿oi? Salvar vides humanes ho mereix. Però, a més, resulta molt més barat que el cost de la presó: 40.000 euros a l’any per intern. A Catalunya s’estan avaluant els resultats d’un projecte en aquesta línia, el CerclesCat, del Departament de Justícia, seguint experiències del Canadà, Holanda o la Gran Bretanya. A la resta d’Espanya no hi ha res semblant.

Habitualment ens quedem muts davant d’aquests brutals assassinats. M’agradaria pensar que alguna cosa es pot fer per prevenir la seva reiteració.