El debat identitari
Patriotisme de pacotilla
No és estrany que d'aquesta subhasta patriotera entre PP i Cs n'acabi traient profit el guió original de Vox, com s'ha evidenciat a Andalusia
zentauroepp46437595 maria titos190105213919
La crisi socioeconòmica fa créixer a Catalunya, al conjunt d’Espanya i a tot Europa el replegament identitari, la por i els tics atàvics, els populismes de diferent signe, la temptació totalitària i l’auge de la demagògia i de la xenofòbia. Aquesta reflexió no està escrita ara. Era el primer paràgraf del meu llibre 'La mirada del otro. Manifiesto por la alteridad’, publicat el 2011. D’aleshores ençà l’actualitat política ha avalat aquells temors: del 'brexit' a la victòria de Trump, de l’ascens de la ultradreta a Alemanya al triomf del populisme il·lustrat de Macron a França; també en el debat hispanoespanyol. Aquest és el cas de la tempesta perfecta, en expressió de l’expresident Montilla, que ha alimentat l’esclat electoral de l’independentisme a Catalunya: la combinació de la mala gestió de l’Estatut del 2006 i la posterior sentència del TC, de juny del 2010, amb el llarg cicle de crisi econòmica.
El pas del catalanisme polític al sobiranisme s’inscriu també en el marc de l’eclosió dels nacionalpopulismes: un factor local més el vertigen que la crisi va despertar en les classes mitjanes. Val a recordar que el denominador comú dels populismes és que donen respostes senzilles a problemes complexos, amb el concurs de la postveritat i la simplificació dels formats mediàtics: tot ha de ser immediat, emotiu, simple i espectacular. En el cas d’Espanya, l’auge de l’independentisme català s’ha produït de forma simètrica al del nacionalisme espanyol. L’eix identitari ha anat desplaçant el programàtic mentre es produïa un gran dèficit de política.
L’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa, amb la seva minsa representació parlamentària com a condicionant, es va produir quan ja havia fet fallida un doble contracte social, a Catalunya i en el conjunt d’Espanya. D’una banda, el catalanisme polític majoritari s’havia trencat i havia deixat d’avançar amb els dos peus –la defensa de l’autogovern de Catalunya i d’una altra idea d’Espanya– que havien marcat el seu recorregut històric. I, d’altra banda, la dreta tradicional (PP) i el centredreta emergent (Cs) havien abdicat del contracte social que era a la base de la Constitució de 1978 i havien anat desplegant una retòrica patriòtica que ara s’ha intensificat, bé sigui enfront el desafiament català o bé davant del fenomen migratori o l’escull final de Gibraltar en la negociació sobre el 'brexit'. No és estrany que d'aquesta subhasta patriotera entre PP i Cs n’acabi traient profit el guió original de Vox, com s’ha evidenciat a Andalusia.
D’un costat i de l’altre, s’utilitza la bandera d’Espanya i l’estelada per a envestir l’adversari i dopar el partidari
De patriotes espanyols –i també catalans– va el joc. Ara, quan s’acaba de celebrar el centenari de l’armistici de la Gran Guerra, podríem recuperar aquell diàleg de 'Camins de gloria' entre el coronel Dax (Kirk Douglas) i un general francès que el commina a sacrificar els seus homes: –“Tot França depèn de vostè. –No soc un toro, el meu general; no es posi davant la bandera de França perquè envesteixi. –Potser està equivocada la idea de patriotisme, però on hi ha un patriota hi ha un home honrat. –No tots opinen així. El doctor Johnson (Samuel Johnson) deia una cosa molt diferent sobre el patriotisme... Va dir que era l’últim refugi dels canalles”. Evidentment, seria un judici d’intencions dir això últim d’alguns dels nostres polítics, però no constatar que, d’un costat i de altre, s’utilitza la bandera d’Espanya i l’estelada per a envestir l’adversari i dopar el partidari.
És l’hora de rescatar el concepte de patriotisme que va evocar Manuel Azaña en les Corts Constituents (27-5-1932) en el debat de l’Estatut de Catalunya: “Davant d’un problema polític, greu o no greu, es poden oferir dues o més solucions, i el patriotisme podrà impulsar, i apressar, i posar en tensió la nostra capacitat per a saber quina és la solució més encertada; però una ho serà; les altres, no; i fins i tot pot passar que totes siguin errònies. Això vol dir, senyors diputats, que ningú no té el dret de monopolitzar el patriotisme, i que ningú no té el dret, en una polèmica, de dir que la seva solució és la millor perquè és la més patriòtica; cal que, a més de patriòtica, sigui encertada”.
Sí, a Catalunya i en el conjunt d’Espanya caldria enterrar el patriotisme de pacotilla i recuperar aquell patriotisme entès, en paraules d’Azaña, com “una disposició de l’ànim que ens impulsa, com qui compleix un deure, a sacrificar-nos amb per mor del bé comú”. Tots els actors polítics han de decidir si continuen alimentant la dialèctica patriotera o tornen al camí de la responsabilitat i de la raó política. Si no és així prendrem mal.
