Anar al contingut
No només Bolsonaro

Sergio Moraes

No només Bolsonaro

Sonia Andolz

Jair Bolsonaro inicia la seva presidència amb un discurs d’investidura gens sorprenent. La seva campanya i el seu programa electoral no deixaven lloc a dubtes: el líder populista combrega amb els dogmes de l’extrema dreta de forma obedient: família, déu, pàtria i gent de bé. La seva victòria, no per esperada és menys descoratjadora i preocupant. Les alarmes del semàfor democràtic fa temps que sonen en les societats més industrialitzades sense que per això aconsegueixin fer-se un lloc entre el soroll dels interessos econòmics i polítics. Mentre continuem amb les nostres rutines, l’amenaça de l’extrema dreta pren força a més països sense que les societats industrialitzades semblin reaccionar. Actuem malament. Ni és anecdòtic ni és una opció política més.

Des de l’origen del que coneixem com a estat modern, les opcions polítiques han sigut variades i extenses. Les opcions radicals sempre han existit i, per tant, no són una novetat. Ara bé, en els estats democràtics actuals, els que obtenen millors qualificacions en els rànquings de democràcia, bona governança i transparència, la presència de l’extrema dreta o l’extrema esquerra no ha sigut rellevant fins fa uns anys. ¿Com etiquetem realment un partit com a “extrem”? No hi ha consens ni una definició única però una característica que apareixeria en la majoria de diccionaris seria que l’extrema dreta persegueix l’eliminació de drets fonamentals i la promoció de drets i privilegis per a uns quants.

Per això l’extrema esquerra preocupa molt menys: no defensa eliminar drets fonamentals de ningú sinó ampliar els dels menys afavorits, tot i que per això calgui anul·lar-ne alguns d’adquirits per altres col·lectius (drets hereditaris, per exemple). El segle XX va acabar amb un nivell de drets i garanties fonamentals assimilat com a mínim i bàsic en els estats democràtics i la defensa dels quals es garanteix per les Nacions Unides. Aquest pack bàsic de drets es dona com adquirit i no negociable. Es reconeix en els estats del món industrialitzat i se’m critica la seva absència en països que no generen benestar ni seguretat per als seus ciutadans. Per això l’aparició amb força de l’extrema dreta en no poques institucions dispara l’alarma. No són només una opció política. Són un repte per al sistema democràtic. Una crida a la involució i a legitimar de forma pública i aclaparadora el domini de les elits. Una tornada a períodes foscos en els quals ni tan sols es feia veure que tots els ciutadans del món neixen lliures i iguals i en els quals ja no només mana l’economia sinó que s’imposa la incorrecció política com a arma vàlida.

 Davant de l’extrema dreta no serveix només alarmar-se ni combatre’n el discurs. Les forces democràtiques han de tenir línies vermelles. Si ells no les posen, hem de ser les majories socials els qui les exigim. Els nostres drets i garanties sempre han estat i estaran en perill ja que no són valors immutables que se’ns donen, sinó que s’aconsegueixen de molt esforç. I davant d’això, ni al Brasil ni a Andalusia, es pot retrocedir