'Likes' i esperit nadalenc

El Nadal és diferent des que tenim xarxes socials. Els moments de retrobament familiar sobrepassen el menjador i es filtren a través d’infinits àlbums i històries d’Instagram. Pengem fotos dels aperitius i les decoracions, fins i tot vídeos de l’‘unboxing’ de cada regal. Els mòbils es converteixen en un convidat més, perquè ens permeten portar a la taula aquells amb qui també voldríem estar. És un exemple més que allò virtual també és real i es fon amb el que és físic.

A més, el que és digital no hi entén de geografies, ni de moments oportuns, així que els dies de festa i descans deixen de ser sinònim de desconnexió. Com que tot va de malbaratament aquests dies, la nostra activitat digital també. Ho diuen les notificacions i les companyies telefòniques: el 24 i el 25 de desembre pràcticament es duplica el trànsit de dades. Mai havíem enviat tants bons desitjos quan escrivíem postals, però l’absència de barreres ens alimenta la generositat.

El moment ‘selfie’

Les nostres vacances també canvien. Ens escapem aquests dies per desposseir-nos de rutines i horaris habituals, però costa deixar a casa el moment ‘selfie’. Hem descobert la dolça sensació d’estar sempre disponibles i compartint des de qualsevol racó. Triar el destí per escapar-nos aquests dies en funció de les oportunitats d’aconseguir fotos originals o de paratges inexplorats comença a ser un criteri important per als mil·lenistes. Al Regne Unit un 40% elegeix destins ‘instagramejables’ i amb accés al wifi.

Primer perquè ens espanta perdre’ns coses (conegut com a ‘fear of missing out’, FOMO) i ens encanta veure les reaccions a les nostres provocacions en forma de lloc meravellós o delícia gastronòmica a punt de mossegar. Ens sembla que la vida val la pena si la compartim i si les coses no surten com volíem, sempre tenim una segona oportunitat –digital–,  per explicar-les a la nostra manera. I segon, perquè té premi: els 'likes' ens injecten dopamina, un neurotransmissor relacionat amb les interaccions socials i el reforç positiu.

Una nova necessitat

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

I aquí és on la virtut esdevé necessitat: hem descobert una drecera al plaer de socialitzar. I ens enganxa. Per lluny que ens en anem, aquesta nova necessitat ens seguirà fins on arribi la cobertura. No és casual que comencin a oferir-se serveis de “cangurs” de xarxes socials mentre estiguem disfrutant una caipirinha a la platja paradisíaca. Una mena de ‘community manager’ que seguirà publicant per tu però sense molestar.

Està bé preguntar-nos qui utilitza a qui, si nosaltres a les xarxes socials o al revés.  Mentre guanyi l’obligació a l’elecció, haurem d’inventar maneres de desconnectar i compartir alhora. Som massa impacients per penjar les fotos a la tornada, així que això de delegar el teu compte al personal de l’hotel no és un disbarat. Però és tan paradoxal com demanar-li a la persona del costat que es mengi un tros de torró per nosaltres, per poder pensar el ‘hashtag’ i trobar el filtre apropiat.