Els insurgents, els traïdors i els Pressupostos

Tal com van descobrint i explicant els líders intel·lectuals del procés, només hi ha dues maneres d’aconseguir els seus objectius. La primera, un referèndum acordat, tot i que no sigui binari. La segona és la insurgència.

Els insurgents abominen l’estratègia d’ampliar la base al considerar vàlid a tots els efectes el resultat de l’1-O del 2017. Tampoc parlen de Renan i la democràcia com a plebiscit quotidià, tot i que les seves al·lusions al relat, que guanyen de sobres a les xarxes socials, podrien ser-ne un succedani. Sí que voldrien un alcalde de Barcelona independentista, si pot ser també insurgent, però tot el que han aconseguit és multiplicar les candidatures que es disputen el mateix espai.

Hi ha insurgents il·lusos però també n’hi ha algun de realista. Els segons afirmen que la via del referèndum acordat i la de la insurgència no s’exclouen i fins i tot poden arribar a ser complementàries. O per frustració davant de l’engany amb què acabaria la negociació o per fer efectiu el resultat si se celebrés algun tipus de consulta i guanyés la independència. En qualsevol cas, si donem una ullada a la història, no s’ha vist mai una insurgència programada, i menys encara anunciada. El baix nivell de participació en les protestes del passat 21-D és un indicador de l’absència de brasa social per a la insurgència.

Si en alguna cosa coincideixen tots els independentistes, més enllà de llançar-se les culpes per les divisions i els fracassos, és en l’afirmació que aquest 2019 no serà l’any de la independència. En canvi, segons com vagi, podria ser l’any del nou 155. La tercera opció és que malgrat les dificultats i les sentències, que es preveuen dures, la partida s’allargui i segueixi el seu curs actual, d’intensitat baixa o mitjana. Els mateixos presos s’han encarregat de refredar els ànims cada vegada que es començaven a escalfar.

Els insurgents abominen l’autonomia i els partits independentistes. Tot i que respecten els dos presidents, Puigdemont i Torra, consideren que ERC i el PDECat són traïdors. No obstant, els comminen a no aprovar els Pressupostos de Pedro Sánchez amb l’argument que és igual el PSOE com el PP.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Ara bé, tot i que no els aprovessin, tot i que això impliqués unes eleccions generals precipitades que descavalquessin el PSOE i fulminessin l’autonomia, la culpa continuaria sent d'aquests dos partits i d’una part, si no de tots, els presos.

Aquesta és la situació de la majoria dels diputats independentistes a Madrid. En la seva condició de traïdors han deixat de merèixer l’honor de dir-se independentistes. Ara bé, la seva obligació és obeir els que els llancen unes acusacions tan greus i fer caure el Govern votant contra els Pressupostos. Pitjor encara, no pel fet d’obrar així serien rehabilitats. Heretges per heretges, més els val ser culpables de mantenir el PSOE –i simular que negocien alguna cosa de profit– que propiciar l’arribada al poder del tripartit de dretes amb el corol·lari del 155 més una nova onada repressiva.