Qüestions d'identitat
Toros, caça i caspa
Parafrasejant el gran retòric Vujadin Boskov, la dretona és la dretona i no hi ha més cera que la que crema
zentauroepp46401432 leonard beard190101154330
El sobtat interès de la ‘postaznaritat’ o el ‘neoaznarat’ per saber què pensa el Govern dels toros i de la caça obre un nou horitzó en la defensa de l’ésser patri. O sigui, que fa falta, segons sembla, que un divendres qualsevol aparegui Isabel Celaá com més aviat millor i aclareixi l’assumpte. I l’aclareixi de forma detallada i sense reserves per donar resposta a dues inquietants preguntes: ¿combrega el Govern amb les feines de José Tomás, tan seriós l’home com Manolete, o enyora el salt de la granota?; ¿té pensada la direcció sota sospita de TVE donar a ‘Jara y sedal’ la importància, rang i temps que es mereix o abundarà en els telenotícies de Carlos Franganillo, tant com de la BBC o de la CNN?
El problema és que Isabel Celaá també està sota sospita en la seva qualitat de ministra d’Educació. ¿Alguna vegada ha dit una sola paraula sobre la revisió dels llibres de text d’Història o Socials per omplir llacunes o oblits imperdonables? Perquè aquí molta Educació per a la Ciutadania, però d’Indíbil i Mandonio, d’estirp robusta, no hi ha ni rastre i del testament d’Isabel la Católica, ni tan sols una nota a peu de pàgina. S’imposa un aclariment.
L’himne nacional de Marta Sánchez
El mateix hem de dir dels manuals de Literatura. ¿Què pensa el Govern del llegat de José María Pemán? ¿Com pot ser que la càtedra silenciï l’esforçat autor d’una lletra per a l’himne nacional? ¿Com és possible que l’única continuadora de la seva tasca sigui Marta Sánchez, deixada a la seva sort, insistin un cop i un altre amb la lletra? “Grande Espanya, a Dios le doy las gracias por nacer aquí”, proclama la cantant.
N’hi ha prou amb seguir l’actualitat per concloure que la despreocupació governamental pel que realment importa ens porta a la decadència
Si les pèrdues d’identitat fossin només a l’escola, els danys serien limitats i assumibles. Però és que la cosa no queda aquí: a la selecció li ha donat pel toc i el tiqui-taca en els bons i en els mals dies; ‘La Roja’ s’ha oblidat de la fúria, racial i rotunda, i alguns grans pensadors han deixat de citar-se. ¿Què opina el Govern de la renúncia a aquestes referències? ¿Quin comentarista de Bein té entre els seus autors de capçalera el gran Belaúste, autor de la famosa frase “a mí, Sabino, que los arrollo”? Va escriure Manuel Vázquez Montalbán amb molta raó que aquell crit esquinçat o d’escomesa estava en importància històrica només per darrere del que va acompanyar el gol de “Matías Prats, Zarra i Igoa” a Anglaterra –els tres a la una– en el Mundial del Brasil de 1950. Déu n’hi do, i dit per un comunista, el mateix que va estimar “el crit més cèlebre de la història d’Espanya” el “¡terra a la vista!” de Rodrigo de Triana, un altre d’oblidat.
N’hi ha prou amb seguir l’actualitat per concloure que la despreocupació governamental pel que realment importa ens porta de cap a la decadència, a un món que enalteix l’heterodòxia i arracona les certeses del passat. Molta Unió Europea, molt salari mínim interprofessional a 900 euros i molt pressuposat social, però després van, es reuneixen i acorden sense consultar i sense res que l’aeroport del Prat passi a dir-se Josep Tarradellas, un republicà exiliat que no va parar d’empipar. Una decisió així mereix un seminari d’estiu a la Menéndez i Pelayo per sospesar pros i contres o almenys una comissió ‘ad hoc’ que avaluï l’impacte emocional del nou nom entre les aerolínies, especialment Ryanair, molt capaç de posar un sobrepreu als equipatges de mà per un detall com aquest, tan a deshora.
Companyies que són garantia d’ordre
¿A què venen tants canvis, despropòsits i oblits? ¿A qui se li va acudir que Josep Borrell negociés el que va negociar de Gibraltar per a quan es concreti el ‘brexit’ sense orientar-se en un dels assajos més complets i convincents dedicats a l’estatus del Penyal, obra insigne de Los Tres Sudamericanos? Diu així: “De luces y de colores se viste el mar. (Se viste el mar)./ Hay risas en las casitas de Gibraltar. (De Gibraltar)./ España mostró el camino de la verdad,/ por eso le estoy cantando a su libertad”. És curt, clar, concret i precís. ¡Ah, l’oblit dels clàssics!
De tot això n’hauria el Govern de retre comptes i explicacions, comprometre’s, dir per què busca lloc entre males companyies i no fa ni cas a altres possibles companyies que són garantia d’ordre, tot i que pugui semblar que alimenten el desordre amb les seves sortides de pota de banc. Hi ha constants històriques i realitats immutables que no se les salta un xulo. Parafrasejant el gran retòric Vujadin Boskov, autor de la frase “fútbol es fútbol, esto es uno”, la dretona és la dretona i no hi ha més cera que la crema.
Notícies relacionades¡Visca la caspa!
