Aprendre a respectar la diversitat

Hi va haver un temps en què podia estar segur del meu anonimat. Quan jo feia els meus viatges a peu per la Península. El contrast amb la meva vida urbana era radical i profundament suggestiu. M’asseia a la plaça d’un poble petit i sempre hi havia algú que, curiós, venia a asseure-se’m al costat. ¿Qui era, aquest foraster?

Sovint havia de justificar-me: "Soc de Barcelona i he vingut a conèixer la Segarra i ja fa uns dies que camino". Inevitablement apareixia un altre personatge que m’havia vist de lluny. Jo era la novetat del dia, potser de l’any. Jo havia d’explicar-me per justificar la novetat de la meva presència. I de nou, havia de justificar la meva presència. Els tranquil·litzava: "No, no soc un funcionari de res".

"Poca gent coneix de veritat la Segarra", va lamentar un dels homes. I un altre no es va privar d’afirmar: "Els de Barcelona no es coneixen ni ells mateixos". La tertúlia s’havia posat en marxa i el foraster era la inesperada novetat. "Aquí ens coneixem tots, però més que res ens coneixem per les cases".

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Quan em van preguntar si jo tenia nom de casa i vaig respondre que no, em vaig sentir com un pobre infeliç. "Aquí tenim cal Baster, cal Fum, cal Cagamutxu", i no hi havia ningú que pogués esborrar aquests noms. "L’altre dia Serafí Moncunill va dir que es deia Espartero, pel nom de la casa", em puntualitzaven.

Jo he tingut la sort en un temps passat –quina enyorança– d’haver anat de poble en poble, a peu, i sense pressa. Aturant-me quan pensava que entendria alguna cosa, vivint intensament la diversitat. Desconeguda.