Les noves addiccions

Quedem al Central Perk aquesta tarda

No es tracta de demonitzar el món que ens ofereix el mòbil, però sí de mesurar el pes de la solitud que potser posa a les nostres mans. També el de l'ansietat

4
Es llegeix en minuts
zentauroepp46374380 leonard beard181229162959

zentauroepp46374380 leonard beard181229162959

No és necessari remuntar-nos al blanc i negre. Per als que ja entrem a la franja madura, més o menys interessant, n’hi ha prou amb recordar qualsevol trobada d’amics fa uns vint anys. Per a l’exercici també serveix veure una sèrie de televisió o una pel·lícula ambientada en aquella època. ¿RecordenCentral Perk, la cafeteria de ‘Friends’?Aquell local on els sis protagonistes de la mítica sèrie (1994-2004) es reunien habitualment per compartir trobades i desacords. Si traslladem aquella cita a l’actualitat (i al nostre entorn), tot seria diferent.

Avui, almenys un d’ells faltaria a la reunió perquè la majoria de les tardes preferiria quedar-se a casa jugant a un videojoc (el jugador mitjà és home i de 35 anys). Tampoc hi aniria la que no va poder assumir l’últim augment de lloguer i es va mudar a l’extraradi (o a l’extraradi de l’extraradi). Està massa cansada per sumar més hores i més diners de transport. A més, té el mòbil. Es conforma amb xatejar i comentar les fotos del grup i té la sensació que, d’alguna manera, continua estant allà. L’autònom acostuma a arribar tard. Es mor de ganes de parlar, perquè s’ha passat el dia sol, davantl’ordinador, treballant massa i guanyant massa poc –si és que aquell mes ha cobrat–, però quan arriba, la resta d’amics estan mig distrets. La temptació de la pantalla sempre hi és. ¿Què diu Twitter, què passa a Instagram?, ¿i si consulto Tinder?

‘¿Per què ens enganxa tant el mòbil?’ era el títol d’un revelador reportatge de Pau Farràs a EL PERIÓDICO. Els espanyols passem una mitjana de quatre hores al dia enganxats a l’andròmina, atrapats per un mecanisme d’addicció semblant al de les màquines escurabutxaques. ¿Quants hem sigut capaços de superar la sobretaula d’aquestes festes nadalenques sense consultar la pantalla? Treure el cap al món, encara que només sigui per un minut, com si haguéssim de comprovar que continua girant, amb més ansietat que curiositat, enganxats a un aparador infinit. Ens avorrim sense els estímuls constants, immediats i inacabables que ens ofereix el mòbil, i, a mesura que ens hi submergim, tot al nostre voltant es torna lleuger.

Reclams que separen de la realitat

La majoria portem tants anys llegint experts que alerten sobre l’addicció al mòbil com negant que el problema vagi amb nosaltres. ¡Felicitats a qui no senti la necessitat de fer mitja volta per tornar a casa si s’ha oblidat la pantalleta! El cert és que, tot i que individualment hi hagi qui el tingui més o menys controlat, tots en patim les conseqüències. Que escasses són les converses sense interrupcions, sense aquest brunzit constant, aquests reclams que insisteixen a separar-nos de la realitat que podem tocar.

No està de més recordar com eren les nostres relacions abans de tenir la mirada enganzada
a una pantalla

Fa unes setmanes es va presentar el Consell de la República. La idea impulsada per Carles Puigdemont consisteix a crear una mena d’organisme al qual s’espera que s’afiliïn un milió de persones. La proposta és que, a través d’una aplicació mòbil, els inscrits puguin accedir als debats i accions que es realitzin. Crear un gran ‘parlament’ digital. Si la idea tingués prou impacte social, aparcant qualsevol consideració política, ¿quants ciutadans sentirien satisfet el seu anhel independentista? ¿Pot un ens virtual oferir la mateixa sensació de versemblança que la realitat? ¿Fins a quin punt som capaços de desconnectar del món tangible?

Una república sense institucions de maó i ciment, uns amics que no toquem i, sobretot, un temps eternament ocupat amb una processó d’impulsos que no ofereixen espai a la reflexió ni a la imaginació. No es tracta de demonitzar el món que ens ofereix el mòbil, però sí de mesurar el pes de la solitud que potser posa a les nostres mans. També el de l’ansietat.

Atrapats en una nova espera

Notícies relacionades

“Els fabricants de les escurabutxaques ho tenen mesurat: el suspens de no saber si la jugada donarà premi genera addicció i, per això, de tant en tant, se’n reparteix algun. Preveure una recompensa activa la part del cervell vinculada al plaer. Per això les ‘apps’, que ho saben, ens enganxen de la manera en què ho fan”, exposava Farràs. Les esperes al recarregar la pàgina, la possibilitat de veure la teva publicació complimentada amb ‘likes’,¿quants RT tindrà el meu tuit? Esperant, sempre esperant que alguna cosa passi. I, quan passa, un segon de satisfacció i, de nou atrapats, en una nova espera. ¿Quant desassossec, quanta ansietat hem afegit a la nostra vida des de la irrupció dels ‘smartphones’? 

La tecnologia no és la nostra enemiga i tampoc és saludable idealitzar el passat, ni tornarà ni tampoc era sempre de color de rosa. Però, ja que comencem un nou any, potser podem reservar-nos uns minuts per decidir, amb el mòbil a la mà, qui volem que agafi les regnes del nostre temps. De passada, no està de més recordar com eren les nostres relacions abans de tenir la mirada enganxada a una pantalla. Els que llavors eren massa joves també poden rescatar els somnis de com la imaginaven. ¿Quedem al Central Perk aquesta tarda?