República idiota

He de tenir un molt particular concepte de com haurien de ser els cossos de Seguretat de l’Estat, però, si em pregunten, prefereixo que un mosso o un nacional em diguin “idiota” o em facin la figa (¡vai affanculo!) abans que em destrossin, com ha passat recentment, un testicle o un ull. M’han dit “idiota” mil vegades i mil més m’han aixecat el dit. Cap dolor: les paraules i els gestos se’ls emporta la ventada del temps; millor que el nostre cos, no policial, no pateixi per paraules ni fets.

La frase d’un dels d’Esquadra, pel qualBuch i Brussel·les han penjat el 'wanted' per les parets, pertany gairebé a la mateixa categoria en el museu verbal de l’independentisme que el“Ni oblit ni perdó”. Recordem-la: “¡La República no existeix, idiota!”. Opinava Pasolini que, en qualsevol manifestació, la policia era el veritable representant de les classes populars, a les quals es veia obligada, per contracte, a contenir o hostiar, ja que el seu discret nivell social no l’autoritzava a altres menesters com cirurgià, jutge o president de Consell d’Administració. Però el nostre incògnit mosso –potser amoïnat doctor en llengües mortes– va tenir la virtut d’ajuntar en el seu haiku dues paraules antitètiques i, en conseqüència, fèrtils en el seu contrast.

Un oxímoron

Anem a l’etimologia, la mare dels ous: ¿com pot ser que una o un “idiota” (aquella o aquell que, lluny de mostrar qualsevol interès pels assumptes públics, s’ocupa únicament del seu, el privat) arribi a mostrar tanta vehemència per la “república” (cosa de tots, bé comú, 'commonwealth'...)? Sí, aparentment el lletrat mosso va incórrer en oxímoron (‘contradictio in terminis’) sumant coses contràries, com peres i pomes, en una ideal macedònia (no eslovena).

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

El nostre actual problema comptable consisteix que algunes i alguns, tiris i troianes, consideren que la seva“idiosincràsia”–que com “idioma” també té a veure amb “idiota”– és moralment superior a l’altra part de la part contractant i, sense consultar, l’exigeixen per a tothom, considerant-la, més enllà de tota matemàtica, un bé comú.

Afortunadament, en la nostra policia –que molts voldrien política– es guanyen el sou molts homes i dones a qui els importa més la seva feina que la seva bandera. Ja ens ho va advertir l’avi Aristòtil en la seva 'Política': "L’home armat ha de ser persona de gran criteri”. Amics polis: si alguna vegada ens trobem cara a cara, us demano encaridament que m’envieu a prendre pel cul amb un gest popular o m’insulteu, creativament a poder ser, com el capità Haddock, però no em pegueu, si us plau, perquè soc mig petit, ja tinc una edat, porto ulleres i pertanyo a una societat fins ara no violenta.