Al contraatac

Els ultres es consoliden

En les qüestions essencials o es va de debò o no; allò intermedi no existeix. El pagarem, tant cinisme. O millor, ja l'estem pagant i continuarem fent-ho

2
Es llegeix en minuts

pp-y-cs-se-renen-para-concretar-la-composicin-de-la-mesa-y-la-investidura-en-andaluca / periodico

França va saber prendre la iniciativa. Quan els Le Pen van arribar com a finalistes a les votacions decisives de les presidencials del 2002 i el 2017 un moviment democràtic de fons va impulsar moltíssims ciutadans que recolzaven partits de l’esquerra o la dreta a forçar el vot contra Jean-Marie i Marine, encara que alguns haguessin de recórrer a una pinça al nas. Centenars de milers van dipositar paperetes a favor d’adversaris tradicionals a qui no havien pensat recolzar mai. Era el cas de socialistes que van aixecar Chirac i una altra vegada socialistes però també conservadors que van optar per Macron. El seu objectiu: preservar en la mesura possible les institucions de la contaminació feixistoide que significava el Front Nacional. Van prescindir del partidisme i hi van anteposar una convicció superior: la radicalitat democràtica quan és necessària.

Aquí vivim el moment històric d’un examen similar. Per primera vegada des de Franco, entren al protagonisme del nostre escenari polític uns ultres que no es disfressen: són toscos, oportunistes i partidaris a brotxades del tipus de vida que imperava abans de la Constitució. Un reduït però apreciable nombre d’electors els ha donat representació a Andalusia, però són els grans partits, matussers i covards, els qui facilitaran que alguns dels seus membres ocupin llocs institucionals des dels quals es prenen decisions. La radicalitat democràtica d’aquestes formacions consentidores és només de boca. Podien haver pactat entre tots per impedir-ho, però els respectius partidismes han sigut més forts que les seves consciències.

Notícies relacionades

Aquesta novetat ambiciosa i decebedora que es diu Casado ara treballa dur la propaganda perquè pensem que aquesta extrema dreta actual no és exactament franquista. No l’entusiasma, diu. Però la valida, ja que pot utilitzar-la en el seu propi benefici, i crea el precedent que si pot aparellar-s’hi per a aliances de més transcendència ho farà. Ciutadans expressa obertament el seu rebuig, però a través de fluixesa també consent. El PSOE, que hauria d’haver reconegut que la majoria absoluta dels andalusos no volen que Susana Díaz continuï governant, en comptes de materialitzar un gest digne d’exclusió dels ultres ha fet el contrari: que si la dreta vol governar es taqui, imitant aquells 'indepes' catalans que propugnen el ‘com pitjor millor’. Endavant Andalusia intenta salvar passivament una imatge purista quan aquí el necessari era mullar-se amb totes les conseqüències en un 'no passaran’.

Torno a la referència de la radicalitat democràtica. En les qüestions essencials o es va de debò o no; allò intermedi no existeix. El pagarem, tant cinisme. O millor, ja l’estem pagant i continuarem fent-ho.