Amuntegats en infrapisos

Menys de cinc metres quadrats per persona. Sense espai perquè els nens juguin. Sense cap intimitat. Així viuen un de cada vuit catalans. Un percentatge que s’eleva si parlem de persones nascudes fora de la UE, fins a arribar a un 48%. Són els que fa un temps es deien pisos pastera, aquests infrapisos que a començaments del 2000 ocupaven majoritàriament migrants nouvinguts en situació irregular i que ara habiten famílies que no poden pagar el lloguer d’una vivenda digna.

Invisibles

El mercat immobiliari els expulsa i molts tenen vetat l’accés a la vivenda social, ja que, al no estar pendents d’una ordre de desnonament, no se’ls considera en situació d’emergència. S’han tornat invisibles, però els seus efectes no ho són, especialment en els més petits, sense espai per jugar ni per fer els deures. El seu desenvolupament mental i emocional s’està veient alterat, i això els converteix en víctimes primerenques de la desigualtat. 

L’amuntegament és un rostre més, especialment angoixant, d’una situació insuportable. Davant de la voracitat d’un mercat immobiliari que no té fre, sembla imprescindible dotar els ajuntaments d’eines legals i efectives per defensar un dret bàsic que està sent vulnerat. Augmentar el parc social, posar un límit al preu dels lloguers o oferir ajuts als arrendataris són algunes de les mesures apuntades per revertir la situació. En definitiva, un pacte social que combati un important focus de desigualtat.