40 anys de la despenalització LGTBI

Fa 40 anys, Espanya vivia en la foscor, impregnada de dolor, d’incomprensió, de futurs trencats, de vides malviscudes. Fa 40 anys l’homosexualitat va deixar de considerar-se un delicte. Amb la reforma de l’anomenada llei de perillositat social, gais i transsexuals van deixar de considerar-se «vagos i maleantes» i es va posar fi a dècades de brutal repressió amb penesd’empresonament i desterrament. El silenci o l’exclusió social era tot el que els oferia l’Espanya de Franco. Van ser anys de persecució de tota alteració de la norma heterosexual. Amb l’arribada de la democràcia, el col·lectiu LGTBI va iniciar el camí cap a l’obtenció dels seus plens drets com a ciutadans.

Els últims a sortir

Llavors encara faltaven molts passos per caminar. Els homosexuals van ser els últims en sortir de les presons franquistes. La llei d’amnistia del 1977 no els va incloure i no van ser alliberats fins al febrer del 1979. La llei de perillositat social no es va derogar completament fins al 1995 i el delicte d’escàndol públic contra les conductes anomenades provocadores, fins al 1988. Però la societat va continuar avançant i el 2005 es va legalitzar el matrimoni entre persones del mateix sexe situant Espanya en l’avantguarda dels drets socials del col·lectiu LGTBI.

Hi ha els que pretenen insultar la història veient en la democràcia espanyola un reflex de la dictadura. N’hi ha prou amb rememorar aquells dies foscos i contemplar l’Espanya actual, un dels països més tolerants del món en matèria sexual. Aquests èxits col·lectius, lluny de situar-nos en la complaença, han de servir per esperonar-nos: ni un pas enrere i molts per recórrer.

Encara hi ha massa patiment entre nosaltres. No només els atacs als carrers o el bullying homòfob a les aules són una trista realitat, també el rosari de dramàtics suïcidis entre joves transsexuals. En la nostra memòria encara ressonen els noms de l’Alan o l’Ekai. Tota persona té dret a viure plenament la seva identitat de gènere i la seva orientació social. Per això, l’Estat ha de proveir de recursos i recolzament tots aquells que se senten exclosos, així com combatre les veus de la discriminació. Quan Vox advoca per suprimir de la sanitat pública les operacions de canvi de sexe o es mostra contrari al matrimoni homosexual no només alimenta l’exclusió, sinó que pretén remuntar-nos a una foscor que, afortunadament, ja vam superar.