Anar al contingut

Al contraatac

GRAF9616. MADRID, 01/12/2018.- Imagen capturada de la cuenta oficial de Òmnium Cultural de Twitter de los siete dirigentes independentistas presos en la cárcel de Lledoners (Barcelona), (de izda. a dcha) Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Jordi Turull, Joaquim Forn, Jordi Cuixart, Josep Rull y Raül Romeva. Los siete dirigentes han exhibido unidad en una fotografía realizada en el interior del centro penitenciario, mientras preparan acciones de protesta que, en algún caso, podrían incluir una huelga de hambre. EFE ***SÓLO USO EDITORIAL***

EFE

La dictadura de les etiquetes

Carles Francino

El que van fer els polítics presos és molt greu i no pot sortir gratis. Però la presó preventiva que pateixen és atroç

Fa mitja vida que m’esgargamello contra la mania de posar-nos etiquetes a tots i lamento els perjudicis –i prejudicis– que això provoca; des de reputacions destruïdes fins a autocensures en qualsevol àmbit. Esgargamellant-me per a res, clar, perquè els professionals de l’etiquetatge han trobat a les xarxes socials un armament tal que no hi ha exèrcit capaç de detenir-los. Així que l’única solució és fer com en les pel·lícules: confiar que les bales et respectin, sabent que no són mortals però que poden deixar-te malferit.

Tot aquest embolic mental em va assaltar fa uns dies quan em van proposar participar en un programa de ràdio per felicitar el Nadal als polítics independentistes que es menjaran els torrons –o el que els donin– entre reixes. La primera reacció va ser: “¿Què hi pinto jo, allà?” La segona: “M’utilitzaran...". La tercera: “Algú pot emprenyar-se...". Fins a arribar a la quarta: “¿I per què no?”. Així que aquesta nit de Nadal trauré el cap en unes antenes que no són les meves, perquè crec que tinc el dret i la llibertat de fer-ho.

Desconec l’aire que tindrà el programa, tot i que ho puc intuir i és molt probable que algunes –o bastants– de les coses que s’hi diguin no coincideixin amb el que jo penso. Però no m’importa, perquè la diferència per a mi no és sinònim de greuge; i perquè fa molt temps que crec que l’empresonament preventiu de totes aquestes persones suposa una vergonya democràtica i a sobre proporciona combustible –i coartades– alguns il·luminats que han contribuït decisivament a ficar-nos en aquest desgavell. I penso a més que aquest és un assumpte que hauríem d’encapsular fora dels altres elements que componen el puzle, que són molts i variats.

Perquè aquest empresonament – ¿o és escarment?– traspassa una línia vermella. Igual que la van traspassar els qui es van saltar –entre ells, els empresonats– la Constitució i l’Estatut, passant olímpicament de milions de catalans. I d’espanyols.  Res raonable pot construir-se ignorant la llei; però res sa pot reconstruir-se abusant d’aquesta mateixa llei.

No insistiré aquí en l’escandalós fracàs de la política, en mans d’aventurers o abstencionistes de responsabilitats; perquè m’avorreixo fins i tot jo mateix. Però sí que reivindico la capacitat i el dret a tenir opinió pròpia a cada capítol d’aquest drama. En el dels presos la tinc clara: no crec que siguin presos polítics perquè Espanya és –amb totes les seves imperfeccions– un Estat democràtic i de dret homologable a qualsevol dels nostres veïns; tampoc denomino ‘exiliats’ als fugits. Es tracta de persones empresonades per cometre il·legalitats des de la política, però el càstig preventiu em sembla atroç. El que van fer és molt greu i no pot sortir gratis... però així no.