DUES MIRADES

Bondat recompensada

ploro amb aquest exercici virtuós que consisteix a definir el bé sense caure en la simplicitat

1
Es llegeix en minuts

Avui fa un any vaig escriure sobre la cerimònia que cada 22 de desembre un grup d’amics oficia al Cinema Truffaut de Girona. Aquest any hi torno, perquè són dates de celebració i de cerimònies que es repeteixen, l’essència mateixa del Nadal. Tornar al port on estem a recer de les envestides i pensar que hi podrem anar un altre cop perquè sempre és el mateix port, disposat tothora a rebre’ns abans i després dels sotracs. El secret és la repetició de les coses, que tant ens acosta a una fugaç felicitat com a la llosa que ens aixafa quan comprovem, més enllà de la rutina anual, que mai res no és igual i que és ara quan les mancances justament es fan més visibles.

La cerimònia del Truffaut consisteix a projectar It’s a wonderful life, la sensacional pel·lícula de Capra que narra la bondat recompensada. Cada vegada que hi torno penso que és millor que l’any anterior, més subtil i més nítida alhora. I torno a plorar amb aquest exercici virtuós que consisteix a definir el bé sense caure en la beneiteria, amb una estructura que combina la llàgrima i l’humor, el conte i la reflexió social. És l’únic cinema del món que la projecta cada any. Com va dir Àngel Quintana, un dels responsables, “potser no passarem a la història, però, si hi passem, que sigui per això”. I cada any, enmig dels habituals que mantenen la tradició, hi ha espectadors nous que descobreixen el neguit i la desesperació. I la serenor i l’esperança.