La pinça extremista

A mitjans de la dècada passada, sobre José Luis Rodríguez Zapatero hi plovia foc granejat per les seves converses amb ETA. La conjura de la dreta política i mediàtica era obscena: ja que a parer seu el líder socialista havia arribat a la Moncloa gràcies a la matança gihadista d’Atocha del 2004, el diàleg amb la banda terrorista basca seria la seva tomba política.

El PP va organitzar manifestacions contra el procés de pau, abans i després de l’atemptat de la T-4, que va trencar la treva. Mariano Rajoy va culpar Zapatero de “trair els morts”. I la premsa conservadora va denunciar cessions polítiques mai confirmades. No pocs van titllar de “suïcida” la contumàcia del líder socialista en l’apaivagament. 

Però quan ETA va anunciar el cessament definitiu de la violència, l’octubre del 2011, Rajoy va canviar radicalment de discurs: “El que ha fet ETA és rendir-se”.Aviat arribaria a la Moncloa i culminaria el procés de pau que tant havia injuriat.

No es pot traçar cap paral·lelisme entre el conflicte basc i el procés sobiranista, ja que aquest últim és majoritàriament cívic i pacífic, però sí que s’observen concordances en la manera en què les dretes –avui més fragmentades– torpedinen la recerca de solucions polítiques per la via del diàleg.

La rendició de Pedralbes

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El comunicat firmat dijous per Quim Torra i Pedro Sánchez, esbós d’un incert full de ruta per encarrilar el desafiament sobiranista, es brandeix ara com a prova de la “claudicació” socialista. “La rendició de Pedralbes”, clamen els virtuosos de l’esquinçat de vestidures. Per a PP, Cs, Vox, els barons acomplexats del PSOE i els seus corifeus, no hi ha cap diàleg amb la majoria independentista del Parlament. Només la seva il·legalització –¿la de dos milions de votants?– i un 155 perpetu.

Amb la seva visita a Barcelona Sánchez, ha arriscat molt –com al seu dia Zapatero–, conscient que el deure d’un governant és resoldre els conflictes, no cronificar-los. Si en l’independentisme emergeix la intel·ligència política, potser aconsegueix consumar els seus plans. Però si els extremismes d’un i altre costat fan pinça, Catalunya està abocada a un calvari llarg.