Petit observatori
Un privilegi humà responsable
Riure expressa la capacitat de connectar amb uns fets i acceptar una modesta i feliç acceptació de la vida
El somriure del poblat Dorze. /
Naturalment no sé si el lector d'aquesta pàgina és de naturalesa riallera. Perquè hi ha unes persones que no ho són.
La rialla no és un fet que sigui codificable. Quan riem a vegades no ens toca riure. És evident que la rialla és tan personal com el plor.
Son manifestacions expressives d'un sentiment que poden aparèixer contra la nostra voluntat. Podem compartir idees, però no sempre és fàcil compartir emocions, que poden afectar-nos més profundament.
Però compartir no és fàcil, fins i tot quan ens diuen un senzill acudit. Un amic es posa a riure i un altre no li veu la gràcia.
Els còmics professionals, que treballen al teatre, o a la televisió, han de ser molt hàbils, molt experts, per aconseguir que una frase o un gest facin riure simultàniament a uns espectadors que són molt diversos.
Si hi ha alguns documents que consten com personals i intransferibles, aquesta exigència podria aplicar-se al sentit de l'humor.
S'ha dit que els humans som els únics sers vivents que sabem riure. Això pot ser veritat si pensem en el nostre patró de rialles, però si anem al zoològic veurem algun animal que mostra una cara que ens fa pensar que es burla de nosaltres.
Poder escriure és bonic, expressa la capacitat de connectar amb uns fets i acceptar una modesta i feliç acceptació de la vida. Riure com una expressió vital, més enllà del riure com a instrument de burla.
Hi ha persones que no riuen mai, i això sempre m'ha fet una mica d'angúnia. Penso que els falta alguna cosa en la connexió amb la societat, i potser amb el món.
Que en son, de boniques i agradables les persones discretament rialleres. La rialla és un senyal de llibertat. Però sempre responsable.
