Dues mirades

Per a tu, Laura

A la teva foto de portada, unes botes descansaven sobre la terra que ara t'acollirà. Ja no podràs fer més passos. Però els farem per tu. Per començar, combatent aquests que t'haguessin dit 'feminazi'.

1
Es llegeix en minuts

hallado-el-cadver-de-laura-luelmo / periodico

Continuarem caminant per tu. Descansa en pau, germana... I t’ho dic a tu, que ja no hi ets. A tu, que has rebut tants missatges que ja no podràs llegir. La ràbia no en sap de pronoms personals. Per això, tan bon punt es va saber que havien trobat el teu cos, el perfil de Twitter que tenia el teu rostre i el teu nom, Laura Luelmo, es va poblar de missatges com les dues primeres línies d’aquest article. Crits, laments, murmuris de tantes dones que ja no podien amb la seva pena, tot i que fos una pena llunyana, per una dona desconeguda. Elles sabien que només l’atzar, aquesta vegada, no les havia posat a elles en la llista de les víctimes. Tu també ho sabies. Per això la teva última publicació és una il·lustració teva del 8-M. També per això, havies compartit la frase que ho resumeix tot: “T’ensenyen a no anar sola per llocs foscos en comptes d’ensenyar als monstres a no ser-ho, AQUEST és el problema”. El pitjor és que els monstres també habiten el món de la llum. Als carrers que trepitgem, rere les finestres que veiem, en aquest camp que no va ser capaç de protegir-te.

També els homes et van escriure missatges. Homes que es neguen a carregar amb una herència assassina. Homes que saben que el masclisme mata i que ells no seran lliures si les dones no ho som. A la teva foto de portada, unes botes descansaven sobre la terra que ara t’acollirà. Ja no podràs fer més passos. Però els farem per tu. Per començar, combatent aquests que t’haguessin dit ‘feminazi’.